Dissabte, 8 d'octubre de 2005: Reflexions de l'avinença d'espais custodiats

Malgrat les exhaustives explicacions facilitades i, rere el preceptiu tour vallduxense, arribem al punt d´encontre –àrea recreativa dels Estanys d´Almenara– amb temps i eufòria suficient per gaudir de una merescuda estona d´esplai matiner.

Unes cigarretes més tard –les puntes, per descomptat, ben custodiades a la butxaca-, quatre abraçades endavant i alguns amics molt-de-temps- perduts i gratament retrobats al dors, la veu de l´Enric -Amer- comença a endinsar-nos per històries d´aiguamolls, aqüífers, llacunes, rierols i altres aigües que pugen, baixen, giravolten, brollen i, tot plegat, ens captiven de paraula, pensament, obra i omisió.

Deixant enrere els pescadors i l'estampa autòctona i endèmica que ens ofereixen -maleint, rient, esmorzant i, sols remotament, pescant- el camí ens porta mitja-muntanya amunt fins a les restes d'una calçada romana... qui sap si ells també volgueren, algun dia, gaudir de les vistes... nosaltres, telescopi en mà, i tant, que en gaudim.

Explicació hidrogeològica de rigor (ho sentim xicons, si no estàveu s'ho vàreu perdre), l'Enric ens conta què es això de la custòdia a la Marjal i com (batalletes de secret sumarial incloses) s'ho han fet per recuperar, protegir i conservar aquest espai natural/cultural tan seu... i, a mesura que avança el matí, un poc també més nostre.

Des del cim, i per sota d'una avioneta que ens sobrevola amb el risc evident i incomprensible d'ésser apredregada per nosaltres –a títol purament preventiu, és clar-, veiem la làmina d'aigua i canyís que s'extén fins a la mar. Alguns diuen, fins i tot, que distingeixen flamencs en la llunyania. Altres en tenim prou, amb la llunyania sola.

Amb això i la sensació de que ha pagat la pena la matinada, la senda ens adreça cap al jaciment de Casablanca, on el nostre guia àulic ens explica la lluita per mantenir viu –si és que viu és la paraula- aquest jaciment amenaçat de convertir-se en part de la A7, via que, per cert, ens ha dut fins on estem. Ara mateix l´àrea està tancada per tot el llarg del seu perímetre. Les portes, això sí, estan acuradament obertes, no siga cas que algú –en un atac de diumengitis aguda- no puga descobrir el nou Homo marjalensis.

Les anècdotes del rodatge són el rocòdrom improvisat seguint la corrent espeleològica de descens lliure sense corda i amb xiquets, desnivell de dos metres i mig i greu perill d'embafar-se amb l'olor de la ruca –manifestem ací i per sempre la nostra fervent admiració per la tècnica d´escalada ameriana ambxanclesclimb-; finalment, discusió ornito-dialèctica sobre la identitat de dues aus rapinyaires que ens sobrevolen, ara que ja no hi és l'avioneta. Conclusió final i casi consensuada, un milà negre i un àliga calçada. (Jo dic un flamenc... dels de la llunyania).

Travessant un espai tapissat de bosc i trepitjat de fades arribem – taxan!- al punt de sortida. Final de l´etapa. Continuem el trajecte, però en cotxe, no siga que algú dubte que venim cansats de casa. Propera estació: caminois, turberes i canyars.

L'arribada és còmoda, como podeu imaginar, i és ací que les toberes ens esperen, d'amagatall sota les aigues, con qui no vol la cosa, fent-se les que no hi són. Es per això que no els fem massa cas, iniciat com està el camí per la reserva de fauna del Samaruc. En Samaruc, per cert, déu ser molt tímid, perquè no l'arribem a veure mai malgrat que passejem pels seus camins restaurats per un grup de joves, dels de voluntariat i camp de treball, com ens aclareix oportunament el nostre ja-amic, l'Enric. A qui sí veiem és una senyora àliga americana –Miss Marshall crec que es diu- que ha tingut a bé deixar-se caure per la contornada fent fugir fotxes i galls de canyar, collverds i xiberts. I a la fi del camí, per fí, una explotació de torba ens mostra que sí, que les torberes hi eren. I ens recorden, de pas, que de vegades profit econòmic i conservació són com una parelleta, agafada de les mans. Car en aquest cas l'extracció de torba, aprofundeix la marjal i li deixa un miqueta més altura a la columna d'aigua. Això ve a ser la custòdia, tal i com ens l'explica Enric, amb molta mà esquerra i bon humor, fent gala d'haver-se estudiat bé les lliçons dels majors i d'haver-les utilitzat pel bé de la nostra marjal... bé, i també seua.

Enmig d´aquesta trilogia el matí avança i, mentre el sr. Amer ens parla de suculents menús d´ordenació territorial, el nostre estómac comença a recordar-nos que prompte arribarà l´hora del dinar. Desfem tranquilament el camí i la caravana torna a posar-se en marxa...

Marxant dues canyes... al Racó de Canya (Almenara city); fent temps per a l´arrosset a banda. Xe quin dinar. Redimits i reconciliats amb l´entropia del món, Enric ens proposa fer cim a La Font, per Quart de Les Valls, on ens esperen hospitalaris esquirols, araucàries paternals i un capvespre de silenci assaonat, com no, per l´aigua –en aquest lloc refugi d´evervescències i peixos de colors-. Després de passejar civilitzadament per sobre un tapiol (i de conéixer alguns dels secrets del repartiment –hídric- a Les Valls del Segó), ens acomiadem de basses, sèquies i amics i emprenem la tornada –a casa, com cada dia... o a la mani, com cada any- amb una mica més de llum als ulls i una nova lliçò apresa pel que fa a la conservació en clau de custòdia: no sols d´informació, contactes i gestions neix un acord... també cal una dosi generosa de flexibilitat, tarannà conciliador i –si la terra ho dona, com es el cas- imaginació...per a l´acció!