L'any 1983 va ser el primer dia de l'arbre que férem al Camp de Morvedre. La Rodana l'havien cremat tres vegades en dos anys. Estava amb l'aspecte típic després dels incendis, en roca viva. La percepció es de desastre irreversible. Reacció ciutadana: Hi ha que repoblar (replantar artificialment el que ha desaparegut).

Plantàrem de tot, inclús pujàrem un arboçer enorme amb el seu gassó d'escaiola. Estigueren a l'acte D. Lluis Guarner, Miquel Gil Corell i férem pujar a la persona més vella de Faura (92 anys) amb dolçaina i tabal.

Tot el que plantàrem es va secar... I va ser motiu de començar una llarga tasca d'investigació i experimentació sobre plantes autòctones, discusions al voltant de pins i carrasques, de sembrar i fer planters, de micorritzar, de perseguir ratolins o espantar senglars, etc.

També d'escoltar les veus de l'experiència dels llenyaters de fornilla: "Deixeu-li temps a la muntanya. Ella sola se refarà en trenta o quaranta anys depenent de lo plujosos que siguen els anys".

O les opinions dels tècnics forestals: "Ací es impossible que visquen carrasques".

Avuí, 26 de gener de 2005, la Rodana ha tornat a ser verda, conforme desitjavem en l'any 1983 i ho escriguèrem al cement de l'aljub que férem per a recollir l'aigua de plutja i poder regar les plantes i omplir al costat una basseta/abeurador per als animals i ocells.

Avuí, efectivament, la muntanya s'ha desentés dels esforços artificials (alguna planteta queda de les plantades en diversos dies de l'arbre i d'experiències diverses) i ha tornat a tindre les mateixes plantes que abans de l'incendi, amb diverses mides segons el sustrat, l'orientació i altres variables desconegudes. I debades !

D'altra banda, per la nostra part, el encert més gran va ser precisament no destorbar la marxa regeneradora de la pròpia muntanya i no omplir-la de solcs, caballons, roturacions, camins o autovies: Deixar-la fer.

L'altra, descobrir la dinàmica de succesió de la vegetació i també descobrir les plantes del "bosc impossible" (per als enginyers forestals). La cimera de La Rodana, roca de rodeno viva, era precisament un rodal cobert de carrasques arbustives, junt a ginebres, pins i brucs adaptats a viure en les pijors condicions, entre els clavills de les pedres, on era més difícil. Igualment, en plena solana dalt de l'aljub de la Pedrera, en mig de l'espart i les figueres de pala.

I, com no, les dos carrasques de port arbori al "sarsaparrillar" de l'ombria, on ara hi ha una màquia imponent de bruc arbóri i de lligabosc esplendorós recobert de les lianes maleides, l'aritjol que impedeix inclús entrar als caçadors.

També es conserven en bon estat els dos aljubs fets amb uns esforços increïbles i explicables sols per la il·lusió que posaren molts voluntaris i treballdors de Faura i Benifairó fent artesanalment el camí de pujada i els propis aljubs.

També omple de satisfacció veure encara la marjal inundada: encara (per poc de temps) tota l'orla de peu de muntanya sense urbanitzacions i damunt de l'espai agrari tot l'arc de muntanya silvestre des del Punt del Sit a l'Eixebe.

I la reflexió final: Podrem parar el veritable terratremol que ens ve damunt amb el canvi de les lleis d'ordenació del territori i del sòl no urbanitzable, que junt a la LRAU, van a permetre omplir d'urbanitzacions i camps de golf gran part del territori valencià?

Recordem que ara l'espai agrari i muntanyenc encara el podem recòrrer sense trobar tàpies, alambrades, segurates, etc. Encara podem anar per sendes, camins, sèquies, barrancs, etc, siguen horts o erms, pinades o màquies.

Serà possible que deixem perdre per sempre la possibilitat de gaudir lliurement d'un territori com el que es veu avuí, 26 de gener de 2005, des del cim de La Rodana?