Els Estanys d'Almenara 



Els Estanys d'Almenara (15.11.2005)

Almenara és el poble més meridional de la província de Castelló. Tot el terme queda comprés entre la mar i els contraforts de la Serra d'Espadà. És important per l'existència de freqüents brolladors a la zona, i especialment, els estanys que es troben a l'est d'Almenara. Aquestes llacunes que hui observem són un xicotet reducte de la superfície pantanosa que cobria la costa a penes sense discontinuïtat, entre els municipis de Xilxes, La Llosa, Almenara, Sagunt, Benavites i Quartell.

Els Estanys tenen una rellevant importància per ser una de les zones millor conservades que queden en la comarca, malgrat la influència , tan del cultiu de les seues terres com les pressions d'altres activitats com a cinegètiques, urbanístiques, etc.

 

Els Estanys d'Almenara



Marbre blanc. Segle I

ITINERARI

Eixida. ANTIGA PEDRERA

L'itinerari comença a la zona recreativa, aquesta zona fa uns anys no era tal i com la veus ara, sinó que ha sofert al llarg del temps transformacions.

Fa uns anys aquests terrenys es van cedir a una pedrera per a la seua explotació, i aquesta activitat va transformar considerablement el lloc.

Després d'acabar l'explotació dels terrenys, l'Ajuntament va netejar i va restaurar el lloc i el va convertir en una zona recreativa per al gaudi de la gent.

Parada 1. PENYA DELS ESTANYS

Amb la pujada a la penya podem obtindre una bona vista panoràmica de tota la marjal, on es pot apreciar la bellesa dels estanys, així com part de la marjal. Ja ve de molt lluny l'utilització d'aquestes muntanyes com a punt d'observació i vigilància de tota la costa.

De fet, sembla que algunes families romanes, de les més enriquides, triaren aquest paratge per a construir les seues viles. Tradicionalment, la gent del poble sempre ens ha narrat l'existència d'un temple romà dedicat a Venus.


Parada 2. ELS ESTANYS

Els Estanys són tres llacs separats per una vegetació de boga i senill. Són basses d'aigua dolça procedent dels aqüifers de la serra d'Espadà. Aquesta aigua emergeix de forma natural pel ullals (ulls). Actualment la zona del ullal és una propietat col.lectiva, arrel d'una compra popular del terreny que va promoure Acció Ecologista Agró, amb l'objectiu de restaurar la zona i donar-li major eixida d'aigua a l'ullal.

En aquests llacs podem trobar gran quantitat de fauna, entre ella l'aqüícola com les carpes, les llises i la gambúsia, peix procedent de Califòrnia i introduït a les llacunes per combatre la malària , una malaltia típica d'aquestes zones palustres. També podem citar dues espècies hui quasi extingides com són el samaruc i el fartet.

Entre els invertebrats conviuen en aquestes llacunes, ens trobem tres espècies de mol.luscos –uniònids- de gran interès científic. Entre ells el més conegut és el petxinot, Anodonta cygnea, un mol.lusc de 12-15 cm. que per a alimentar-se filtra l'aigua. Per tant per a la seva supervivència és molt important per a la bona qualitat de les aigües. Açò fa que la seva presència estiga delimitada a uns punts molt concrets de la marjal.

 

Asprella (Myriophyllum spicatum)


Parada 3. LES MORERES.

Seguint l'itinerari entrem en una zona arborada amb moreres. Aquest arbre va ser introduït al voltant del segle XVII, màxima esplendor de la seda i que va durar fins mitjan del XIX. Aquesta activitat era realitzada per les dones a les seves cases, cuidant els cucs i arreplegant fulles dels arbres per alimentar-los i preparant l'escaldat i el filat dels capolls de seda. Hui en dia són utilitzats en per gran quantitat d'ocellets per a fer els seus nius, utilizant els seus fruits com a aliment. Açò permet diversificar el paisatge i proporciona una gran riquesa a l'ecosistema.

Parada 4. L'ANTIC MOTOR

Les zones humides han segut molt cobejades des de l'antiguitat per ser planes i amb abundant aigua dolça.

Els romans ja van començar amb els primers sistemes de reg, encara que van ser els àrabs els impulsors d'aquestes activitats. No serà fins al segles XIX, amb la nova tecnologia quan apareixeran els nous motors.

Els motors antigament eren de vapor, bombaven l'aigua de la terra per a dessecar-la o condicionar els camps per al cultiu. Hui en diu s'utilitzen motors elèctrics que bomben l'aigua que és abocada a la mar per la xarxa de sèquies que circumval.len els terrenys.


Lliri groc (Iris pseudacorus)

Parada 5. ELS CAMPS DE CULTIU

L'arròs va ser el cultiu més característic de les zones humides fins els nostres dies, va ser promogut per Jaume II, en els segles XIII i XIV. Va ser prohibit des del segle XV fins al XVII, per problemes de mortalitat que ocasionava una malaltia que apareix en aquestes zones, “la malària”, el vector de propagació de la qual eren els mosquits.

Serà entre els segles XVII i el XIX, amb els nous avançaments tecnològics (bombes de vapor) i els científics els que permetran transformar la major part de les terres aprofitables per al cultiu de l'arròs i el cultiu de les hortalisses.

Parada 6. FLORA

Si mirem al voltant, la vegetació que observem i que més abunda a la zona és el senill i la boga; aquesta última s'ha utilitzat fins fa poc per a la fabricació dels seients de les cadires. El passacamins sobre el canyis, els tamarits, arbres característics d'aquestes zones i fins fa poc els nenúfars.

També podem observar, però amb més dificultat, altres espècies de gran interès botànic o fins i tot endèmiques. Tot això ha permès la creació d'una microreserva a la zona dels estanys d'Almenara. La flora més representativa és la Genista tinctoria, utilitzada per a la fabricació de tints, la Thalictrum maritimus, la Cuscuta campetris, i així fins a quinze espècies diferents.


Parada 7. FAUNA

La importància d'aquests llocs no sols rau en l'aprofitament que s'obté amb els cultius, sinó la capacitat que tenen aquestes terres per a albergar gran quantitat d'espècies silvestres, algunes en perill d'extinció i altres d'escassa presència.

Aquests animals utilitzen aquestes terres com a zones de descans, en les seues migracions hivernals o estivals, com a zona de nidificació o simplement com a hàbitat que necessiten per al desenrotllament de l'espècie.

Entre les espècies més destacades d'avifauna que podem observar es troba la polla d'aigua, l'agró, l'arpella, el coll verd, la fotja comú, etc.

També cal destacar la importància d'altres grups de vertebrats entre els quals destaquem la presència de la tortuga quasi desapareguda per la seva excessiva captura. La colobra d'aigua és el rèptil més comú i entre els anfibis cal destacar la granota comuna. Entre els mamífers citarem la rata d'aigua.

 

Fotja banyuda (Fulica cristata)