Plano

Croquis 

Foto

 DATOS GEOGRÁFICOS

DADES GEOGRÀFIQUES

 Nombre:

Sequia Major

 Municipio:

ALMENARA

 Comarca:

LA PLANA BAIXA

 Provincia:

CASTELLÓN

 Dirección:

parcel•la 9.008, polígon 6,

 Barrio:

 Ubicación:

CRONOLOGÍA Y TIPOLOGÍA

CRONOLOGIA I TIPOLOGIA

 Fecha const.:

 Fecha transf.:

 1ª Tipología:

EQUIPAMENTS TÈCNICS COL.LECTIUS, COMUNICACIONS I OBRES PÚBLIQUES

 2ª Tipología:

AIGUA - Sèquies

 VIAS DE ACCESO Y DESCRIPCIÓN DEL ESTADO ACTUAL

 VIES D’ACCESS I DESCRIPCIÓ DE L’ESTAT ACTUAL

 Acceso trad.:

Cami a Benavites

 Nuevo acceso:

Cami a Benavites

 Edificio:

 Uso:

actualment en desús

 Estado:

regular

 Intervención:

ninguna

CARTOGRAFÍA

CARTOGRAFIA

 Latitud:

39º 45" 9,51’ N

 Longitud:

0º 14" 32.79" W

 Altitud:

2,9

 U.T.M.:

x:736258.8 y:4404016.69

 Nº Hoja:

668

DATOS ADMINISTRATIVOS

DADES ADMINISTRATIVES

 Expediente:

 Incoación:

 Inc. BOE:

 Inc. DOGV:

 Declaración:

 Dec. BOE:

 Dec. DOGV:

 Cualif. PGOU:

 Sit. Jurídica:

privat

 Fecha:

6/10/2008

 Documentos:

Arxiu Municipal Almenara, Arxiu Històric,Font de Quart, 1782, signatura C-46/52. 1854, signaturaC-42/22,1855 signatura C-42/51,1860 signatura C-42/90,1862 signatura C-42/12

 Fuentes:

Marc Ferri Ramírez (2002): “Terratinents, camperols i soldats, Regadiu i conflicte social al Camp de Morvedre”, Universitat de València, pp 33-35-117. Sarthou Carreras, Carlos(1989): “Provincia de Castellón, Geografía General del Reino de Valencia”, Barcelona, p.738. Cebrián Mezquida, Luis (1874-1920): Historia de Almenara Universitat de Navarra (Pamplona). Cavanilles Palop, Antoni Josef ( 1795-1797): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del reyno de Valencia, T.I, Madrid, pp.117-119. Diccionario Geografico Estadistico Historico de Alicante, Castellon y Valencia, tomo II, Valencia, 1982, p.52. Durá Lopéz Francisco (1972): Almenara . Estudio Monografico, pp.58-60

DESCRIPCIÓN

DESCRIPCIÓ

 Conjunto:

Sèquia Major d’Almenara és un vestigi arqueològic i no correspon amb cap tipus d’estructura que es construeix en l’actualitat, és l’única construcció d’aquest tipus que és conserva a la zona i, per tant, té un valor únic. Esta construida amb la técnica de l’ argamassa amb pedres de l’entorn, l’ alçada oscila entre 2 m i 3,10 m segons el lloc, esta sustentada a través de contraforts laterals de la mateixa alçada i de 88 cm d’amplaria, les parets laterals medeixen 30 cm i el reg 84 cm, amb una amplaría total de 123 cm, té dos compartiment un superior obert i altre interior tancat per una canalització, la sequia no té comportortes laterals ja que són incorporacions tardanes en els sistemes hidraulics. Encara que és desconeix la seua antiguetat alguns autors l’ atribueixen a época medieval, com sol ser habitual en aquest tipus de construccions, han sigut refetes al llarg de la història incorporant materials, tècniques i factura posteriors fins el segle XIX. Actualment està en desús des de 1926 quan és construí un reg lateral .

 Proceso:

La Sequia Major d’Almenara era la sequia més important del poble degut a que no hi ha ningun riu que fertilitce la zona, aquesta travessa el terme de O a E, conduia l’aigua des de la Font de Quart per suministrar a la població local aigua de sòl pel reg de la zona i per a ús domestic, una volta passat el poble l’aigua arribava fins la Font de la Bota situada en el terme al sud-oest de la muntanya del Punt del Cid per descarregar els aport a la marjal a través del braç de Torreblanca.

És tan abundant l’ aigua que emergeix d’aquesta Font, que amb ella és
proporciona el reg a més de huit mil fanecades dels térmes de
Benavites, Quart,Quartell, Faura, Benifairó y Almenara. Aprofitant com
a força hidraulica el caudal de la sequia Major, existien tres molins
fariners denominants: de Pedro (situat en els confins d’aquest térme
amb el de Benavites), el de Cañas i el del Micalet. En el segle XVIII
quedaven ruines del moli de Garrofa, construit en 1776, i del Moro en
1500; junt a les tapies del primer hi havia una bassa o alberca de 46
metres de llongitut, 43 m de latitut i 3 de profunditat, construida per
l’ Ajuntament en el segle XV, aquest deposit s’ utilitzà fins a 1851
per al reg de día, pel que s’embassava l’ aigua durant la nit. També hi
havia un aljub o cisterna publica construrida per l’ Ajuntament en
1767, amb un ample depòsit que és plenava durant una nit amb el cabal
de la sequia Major.

 Calendario:

 La sequia Major canalitzava l’aigua de la Font de Quart que constitueix el més antic regadiu d’Almenara, regant els horts del S.O. del terme. Les aigues d’esta Font és coneixen pel nom d’aigues de sòl possiblement degut a que són aigues de sòl o terra o perque el seu ús esta relacionat amb l’ eixida del sol. Aquestes aigues han segut les primeres en fertilitzar la zona de l’horta alta probablement des de l’epoca dels romans ja que foren ells els que establiren el sistema de reg de la Font, millorat posteriorment per els àrabs. Encara que la Font de Quart s’ubica en el terme del municipi de Quart de les Valls pertany a la mancomunitat de les Valls i la vila d’Almenara. El rei Jaume I és guardà d’oferir a ningun cavaller en el Repartiment la propietat del valuos manatial i el deixà a la mancomunitat de tots ells, instaurant un complicat torn de regs i sequies, que ha estat en vigor més de 700 anys.

La Font de Quart esta regida per una Junta de Govern, composta per un
President i sis vocals ( representats de Quart, Benifairo, Faura,
Quartell, Banavites i Almenara). La distribució de les aigues amb
respecte d’Almenara era la seguent: " té la vila tanda de trenta nou
dies, senyalant dèsset hores i mitja pel temps que tarda en entar
l’aigua al terme". La tanda està dividida en hores, quarts i mitj quart
d’ hora.“…Almenara prenía l’ aigua del sistar de l’Arab o Larap, junt
al moli del mateix nom, els cinc primers díes del mes, des de l’eixida
del sol del día 1º fins la mateixa hora del día 6, regant amb dos files
aquets díes.” L’ aigua arribava als camps amb el següent procediment:

Hi ha dos torns de reg amb aigua de la Font, dels díes un al quince i
del setze al trenta de cada mes, amb tandes de 24h diaries. Els díes un
i setze, l’ alcalde publica, mitjançan un edicte, el tempteig per a que
els propietaris avisen als regadors, si els interesa o no regar les
seues parcel·les, ja que aquests reguen “tall a tall” tota l’ horta,
començant per les terres on s’inicia la sequia Major, per a acabar en
els últims díes de cada torn en la zona lindant al marjal, on
desemboca.

La quantitat d’aigua de la sequia és variable depent del caudal de la
Font (segons el tauler de l’entrada a la Font el seu caudal es de
25.000 l. per minut, amb una extenció de reg de 10.000 fanecades), que
sufreix estiatge en estiu, per aquets motiu l’ aigua que li
corrresponía a cada propietari no estava medida en una quantitat fitxa,
sinó en un temps determinat en hores, quarts…

 Registro:

 Notas:

Antigament per medir el temps de reg de cada propietari existia un relotge d’aigua denominat olla, que equivalia a un hora i consistia en un casquet esferic amb un forat al fons de la concavitat , per on anava entrant l’aigua fins que a l’ omplir-se s’ afonaba i indicava que s’havia esgotat el temps. Per a temps menor existien altres tecniques. Actualment existeixen partidors amb comportes.

Com el reg no s’interrumpia durant 24 hores, hi havía quatre regadors
que s’ anaven relevant, per parelles, cada 12 hores.