EVOLUCIÓ HISTÒRICA

L'evolució històrica de la zona litoral està profundament relacionada amb la mateixa evolució de l'home. A més de les condicions naturals que n’han contribuït a la formació, cal afegir el factor antròpic, la magnitud i transcendència del qual pot ser major fins i tot que els agents naturals.

· D'aquesta manera, en el paleolític (fa 600.000 anys) l'home es mantenia com a caçador recol·lector, i la capacitat de transformar el paisatge era mínima.

· D'altra banda, cal assenyalar que les condicions ambientals actuals es van configurar en el període holocé, després de l'última glaciació (fa 10.000 anys), coincidint amb la revolució neolítica i, per consegüent, amb l'inici de la transformació antròpica del territori a gran escala.

· Per tant, l’ésser humà ha intervingut en la zona costanera pràcticament des que es va formar, de manera que el que contemplem hui són agroambients més o menys transformats.

· A la península Ibèrica, des de l'antiguitat, la zona litoral s'ha caracteritzat per ser una zona d'assentaments humans. D'una banda, la possibilitat del transport marítim i terrestre: en l'època romana, la Via Augusta (eix carreter costaner) es desviava per l'interior i salvava la zona corresponent a les zones humides, per exemple l'Albufera. I d'altra banda, per la quantitat de recursos que ofereix. Cal destacar que els romans van saber traure grans beneficis de les zones humides salabroses.

· Els intents de transformar les zones humides són quasi tan antics com l'agricultura. Són zones cobejades pel fet de ser planes i amb aigua dolça abundosa. Els romans van començar els primers sistemes de regadiu, però els àrabs en foren els grans impulsors. Quan Jaume I va arribar a València va quedar impressionat pel sistema de regadiu que arreplegava l’aigua del Túria i regava tota l'Horta Sud.

· Foren Jaume I i Jaume II, en els segles XIII i XIV, els qui van promoure el cultiu del litoral llevantí, i van dedicar la part més baixa, les zones humides, al cultiu de l'arròs.

· A finals del segle XIV i fins al XVIII es va prohibir el cultiu de l'arròs, a causa dels problemes que ocasionava la malària, el mitjà de propagació de la qual eren els mosquits. En aquesta època l'arròs es cultivava de forma furtiva.

· Durant aquests segles es va promoure el rebliment d'aquestes zones per a cultivar-les, encara que la tecnologia d’aleshores no era suficient en molts casos. És a partir del segle XVIII i del XIX quan la tecnologia (bombes de vapor) permet la dessecació d'aquestes terres per al cultiu o, si cal, per a gestionar-ne l'aigua segons les necessitats del conreu.

· Aquesta última afirmació respon al fet que, en aquesta època, també s'eradica la malària, cosa que va afavorir l'expansió de l'arròs de nou. En el segle XIX es van escometre les obres de transformació de les dues marjals, la dels Moros i la d'Almenara. Així, aquest cultiu va conéixer la màxima esplendor fins a mitjan segle XX.

· A partir de la segona meitat d'aquest segle va perdre la rendibilitat comercial a causa de les importacions d'arròs oriental i, més recentment, a l'alliberament dels preus dels productes agraris.

· Davant d'aquesta situació, moltes zones humides foren reomplides per a cultivar altres productes més rendibles (hortícoles i fruiters). També es va fer amb fins especulatius, com és la transformació en sòl urbanitzable per a l'assentament de la indústria i de la segona residència. La minimització del risc d’inundacions es va fer a càrrec de grans inversions públiques.

 

· A més, durant aquesta última meitat de segle, en què les possibilitats d'extracció d'aigua dels aqüífers van augmentar de manera considerable, es van poder cultivar grans extensions de terra (una gran part dels tarongers actuals).

· La convergència dels tres apartats anteriors implica que la desaparició de pràcticament el 60% de les zones humides s'haja produït en els últims quaranta anys.

· Per a finalitzar, cal destacar que la nova Llei d'Aigües de 1985 derogà l'antiga llei (Llei Cambó de 1918), que premiava els assecadors de zones humides. La nova llei canvia la consideració envers aquests ecosistemes i contempla de manera específica que cal protegir-los pels valors ambientals que contenen.