Voluntaris compromesos pel medi ambient

Arrel de la web > AE-Agró > Documents > Primers anys de l’ecologisme valencià (1)

Recordatori a Josep Vicent Marqués

Primers anys de l’ecologisme valencià (1)

Ara que tenim 25 anys

divendres 6 de juny de 2008, per  Enric Amer

Contribuint a fixar també en la memòria col·ectiva una part molt desconeguda dels esforços de persones i col·lectius per fer la terra més habitable.

EVOLUCIÓ GENERAL DEL PENSAMENT ECOLOGISTA.

L’ecologisme als països del nostre àmbit cultural, social i econòmic té les seues arrels als primers anys del segle XX en la reivindicació de societats com el Sierra Club als EUA i la Reial Societat de Protecció de les Aus (RSBP) a la Gran Bretanya de preservar espais naturals silvestres tant en les metròpolis com en les colònies. Les societats ambientalistes se centraren en la consecució de Parcs Naturals i podríem considerar gràficament el seu esperit en el treball fet per la National Geographic.

Aquest pensament va en consonància amb la “economia de frontera” i els problemes ambientals derivats de l’expansió dels diversos sectors productius, especialment la colonització agrícola i l’extracció de matèries primeres minerals i tala de boscos. Quan el desenvolupament econòmic i demogràfic dels països industrialitzats ho requereix, extensísimes zones són posades en cultiu, siga a les planes interiors del EUA i de les metròpolis europees o a les colònies africanes, sud-americanes, australianes o asiàtiques. Al mateix temps, les matèries primes són arrancades de la natura verge amb enormes impactes i destrosses ambientals sense cap problema moral.

Encara no hi ha percepció de límit del planeta. Únicament es constata la pèrdua de la biodiversitat d’immensos territoris verges amb la seua riquesa en fauna i flora i l’arraconament de societats indígenes.

Va ser en els moments de forta industrialització després de la II Guerra Mundial quan aparegueren dues línies de pensament prou diferents basades en la mateixa realitat: la pròpia dinàmica econòmica estava destruint els sistemes de vida natural i humana al sí de les mateixes societats desenvolupades (La primavera silenciosa, En pau amb el planeta i El cercle que es tanca) i consumint recursos a un ritme no assumible per a la supervivència de noves generacions humanes (Els límits del creixement, Més enllà dels límits del creixement, El nostre futur robat). Al mateix temps es desbordava la capacitat d’absorció del planeta com a sumider i subministrador de serveis ambientals. (Declaració de Rio).

Als problemes d’una economia “bruta” (contaminació de terra , aigua i aire) i “química”, s’afegeix l’el·lecció de formes de producció energètica lligades a la militarització i polarització de la guerra freda com la nuclear. Un gran rebuig cultural s’escampa contra la direcció estratègica suïcida dels països rics i contra els efectes nocius industrials a nivell local. Es produeixen moviments de contestació als anys seixanta de caràcter contracultural que convertirien una gran part del moviment ambientaliste en un magma diversificat de tendències alternatives que avui diríem ecologistes.

D’una banda, una corrent d’opinió es girava cap a filosofies i societats preindustrials, proposant una tornada a la vida rural en contacte amb la natura, a eixir del sistema productiu conduït per regles de mercat, i altres, pot ser amb els fracassos precedents dels moviments comunals neorurals, proposaven la superació del conflicte mitjançant la explotació sostenible dels recursos naturals (inclusió del capital natural en la comptabilitat macroeconómica) i la desmaterialització del creixement (I. Wuppertal: Factor 4, Factor 10).

Finalment altres proposen una mirada sistemàtica al planeta amb les pressions de les seues poblacions humanes actuals i reclamen un repartiment del “espai ambiental” o “petjada ecològica” i una redefinició de les necessitats i desitjos vitals i un repartiment social de la càrrega ambiental, en un moviment anomenat de “justícia ecològica” (Riechmann, M. Alier).

Comença també el debat sobre la capacitat humana actual de trencar tots els esquemes mentals sobre biodiversitat , ritmes evolutius de les espècies vegetals i animals amb els avanços científics sobre genètica i biotecnologies.

En resum podem considerar que l’ecologisme comença amb el segle XX a partir de l’ambientalisme anglosaxó (principi força d’estètica de la natura verge), pren amplitud amb la problemàtica del creixement industrial posterior a la segona guerra,(principi força és el trencament de l’idea de qualitat de vida = consum) es desenvolupa i diversifica ideològicament als anys setanta (amb la constatació dels límits i efectes negatius del desenvolupament) i comença a ser admès a les seues propostes globals i sistèmiques (principi ètic d’un sol mon i per a generacions futures) als anys vuitanta.

El final de mil·leni ens ve marcat, dins de les societats de la informació, per la unificació i globalització econòmica, per la pèrdua en aquest aspecte, de la percepció d’espai i temps. Al mateix temps, per la consolidació de tendències socials de autoafirmació i identitat i per una difusió asimètrica de les xarxes de poder i els nus de cohesió. (Pàg. 34 Tomo 2 M. Castells).

L’ecologisme de finals del segle XX es converteix en un d’aquestos moviments proactius que marca tendències per als anys a venir, un referent fonamental en la construcció simbòlica de l’imaginari social.

EL PENSAMENT ECOLOGISTA AL PAÍS VALENCIÀ.

DEL MANIFEST DE BENIDORM A MARGARIDA: UNIVERSITARIS MODERNS, ANTIFRANQUISTES I VALENCIANISTES ES TROBEN AMB L’ECOLOGISME DE LA MÀ DE MARQUÉS I GAVIRIA.

El sabotatge del camp de golf del Saler de l’any 71 per part d’un grup de militants de Germania Socialista, es pot considerar la primera acció directa relacionada amb la defensa del patrimoni natural, en aquest cas, públic, amb unes característiques que després adoptaria sistemàticament el moviment ecologista, encara que el mitjà utilitzat (un herbicida) no fos el més adient.

El problema venia des que l’Ajuntament de València, l’any 62, va cedir al Ministeri d’Informació i Turisme (presidit per Fraga) els terrenys per a fer un parador i un camp de golf en mig de la Devesa del Saler. Era la primera part de la parcel·lació i venda d’una zona d’enorme valor ecològic i paisatgístic propietat dels ciutadans de València.

Al volant del "Seat-600" de l’escamot de vigilància que preparà l’acció estava el professor de sociologia Damià Mollà, al seu costat Empar Losilla i al darrera dos personatges molt coneguts posteriorment a l’àmbit acadèmic i en els moviments socials ecologistes i feministes : Josep Vicent Marqués i Cèlia Amorós.

El dia de l’ecotatge, Marqués va ser enviat a Altea en previsió de que quedara algú per a contar-ho en cas de ser detinguts. L’única sorpresa de l’acció estigué la imprevista i automàtica posada en marxa dels aspersors de rec, que feren fugir als improvisats ecologistes amb la impressió d’haver estat descoberts.

L’any 73, durant les "Jornadas sobre Desarrollo" organitzades pel catedràtic de matemàtiques Llorens Ferrer a la Facultat de Dret de València, es troben Mario Gaviria i J.V. Marqués. Els dos coneguts sociòlegs tenien la mateixa formació acadèmica, eren advocats.

Gaviria, fugint dels esguits repressius que havien tocat a alguns dels seus amics a l’Universitat de Saragossa, havia passat uns anys a França, Anglaterra i a Pensilvània on va conèixer de primera mà els moviments universitaris de la dècada dels seixanta.

S`havia presentat i guanyat un concurs promogut per la Banca March per conèixer el futur del turisme litoral i s’havia instal·lat a Benidorm per considerar que entre les ciutat turístiques més importants (Palma de Mallorca, Marbella, Torremolinos, Tenerife, etc.), la ciutat alacantina resumia una tendència de concentració de turisme “popular” interessant per a fer l’estudi i perquè en aquells temps comptava amb un grup cultural “Gabriel Miró” que ja tenia activitats vagament ecologistes (defensa dels pinars, neteja de les platges…). Al mateix temps, encapçalava l’oposició a la construcció de l’autopista del Mediterrani (futura A-7) activitat de la que quedaren dos llibres finançats per Gaviria amb les restes del sucós estudi: “Ni desarrollo regional ni ordenación del territorio. El caso valenciano” i “El libro negro de la Autopista del Mediterráneo”.

AEORMA.

Fruit de l’encontre fou la constitució de la delegació del País Valencià d’AEORMA. La Asociación Española para la Ordenación del Territorio y el Medio Ambiente s’havia creat a Madrid l’any 1970 i és considerada la primera organització de caràcter ecologista a l’Estat espanyol. Es desmarcava d’ADENA, Asociación de Defensa de la Naturaleza (secció espanyola del WWF), a la que consideraven totalment lligada als poders econòmics i polítics del franquisme i introduïa els temes típics de les societats avançades com la lluita antinuclear, a més dels assumptes de conservació del territori.

AEORMA celebrà els 14 i 15 juny de 1974 un congrés a Benidorm als locals de la Caja de Ahorrros del Sureste (aprofitant els bons oficis i el prestigi de M. Gaviria dins l’ajuntament per haver elegit aquest poble per al seu treball sobre urbanisme, turisme de masses i medi ambient) on se redactà el "Manifest de Benidorm", considerat la primera declaració de principis del moviment ecologista. El treball de preparació i organització així com moltes de les conclusions es degueren a uns pocs personatges capdavanters: Mario Gaviria, J.V. Marqués, J. M. Naredo, etc.

AEORMA-País Valencià la constituïren unes quaranta persones i es reunien al departament de Sociologia de la Universitat de València. El 3 de Juliol de 1974 es constituïa el Consell Regional format per: J. V. Guia Marín, (matemàtic); J.V. Marqués Gonzalez, (sociòleg); J.D. Mollà Beneyto, (sociòleg); Just Ramirez, (arquitecte); Guillermo Pons, (enginyer industrial) i Trini Simó, (historiadora d’art). La resta de socis coneguts de AEORMA era: E. Jimenez Balaguer (arquitecte), José Agramunt Ros (arquitecte), Pilar Ros Blanco (arquitecta), J. Aulló Reverte (Químic), Vicent González (arquitecte), Guillermo Monfort (arquitecte), Srs Mora Galiana, Josep Muria Albiol, Josep Ibañez Gadea, Carme Alborch (advocada), Celia Amorós (filósofa), R. Chicot Samperi, Luis Massoni Muedra (pintor), Jesús Reig Picó (farmacèutic i psicòleg), Joaquin Gregorio (arquitecte), Joëlle Bergère (sociòloga), Mario Gaviria (sociòleg), Herta Esteve Werblow, V. Tomas Carpi (economista), Víctor Fuentes (economista) y Salvador Salcedo (sociòleg).

El grup estava, com es pot comprovar, quasi exclusivament centrat en joves professors de la Facultat d’Econòmiques i de l’Escola d’Arquitectura de la promoció de Just Ramírez, les seues relacions familiars i els cercles de Germania Socialista. També contaven amb l’excepcional presència d’un conservacionista convençut (amb molts diners i influència social per l’època, illa pròpia inclosa -El Portixol- a la Marina Alta) com era Guillermo Pons, punta de llança de les al·legacions contra la venda del Saler.

El problema del Saler centrà l’activitat dels primers ecologistes. Quan s’aprovà el Pla d’Ordenació del Saler l’any 64, les primeres veus d’alarma vingueren de la Real Sociedad Española de Historia Natural (Botànic de Madrid) i de la Facultat de Ciències de València.

L’any 70, apareixen les crítiques dels profesors de la Facultat de Ciencies Gil Corell, Mansanet i ambiguament Docavo; del conegut ambientaliste Rodríguez de la Fuente i ADENA; articles dels periodistes Arraiz i Burguera i les cartes als diaris de Gonçal Castelló i altres.

L’any 73, amb Ramon Izquierdo alcalde, es torna a replantejar un nou Pla i just en els prolegòmens tècnics del Plà es quan apareixen els sociòlegs contractats per l’ajuntament -Jöelle Bergère- i entre ells, Damià i Marqués) i pren cos la campanya de conscienciació pública per paralitzar-lo. Tot el col·lectiu que formarien AEORMA, recolzats per un incipient moviment ciutadà i inclús per Mª Consuelo Reyna des de Las Provincias, l’Ateneu Mercantil, Escola d’ Arquitectura, Col·legi de Doctors i Llicenciats, etc. aconsegueixen vora 16.000 impugnacions.

Va ser fonamental l’exposició organitzada al Col·legi d’Arquitectes, on s’estrenaren en activitats públiques un grup d’arquitectes que han creat escola dins dels moviments ciutadans a València.

El 15 de setembre del 74 es fa el primer intent de manifestació...Per fer-se una idea del moment val la pena llegir la carta en que D. Mollà, secretari d’Aeorma PV conta els esdeveniments al secretari general Carlos Carrasco Muñoz de Vera: “ …fue convocada una ACCIÓN CÍVICA EN EL SALER. La presencia de todo un cordón de fuerza pública impidió que se llevara a cabo, pese a que unos centenares de personas llegaron a la playa y plantaron una Bandera Valenciana. A muchísimos conductores les fue retirado el Carnet de Identidad. En resumen, mucho ruido y pocas nueces”.

Actualment, l’Albufera i la Devesa del Saler són el nucli d’un Parc Natural d’importància internacional. Al mig de la zona de reserva integral encara continua funcionant el camp de Golf.

Vint i cinc anys més tard, en novembre del 94 i en març del 95, grups d’ACCIÓ ECOLOGISTA-AGRÓ tornaren a sabotejar-lo. Aquesta vegada amb “armament” ambientalment correcte: sembrant llavors i plantant murtes i pins als forats del camp...Els motius, els mateixos i encara més de nous: el malbaratament d’aigua en època de canvis climàtics i escassesa de recursos. Els mitjans, més ecològics... Els resultats: 300.000 pessetes de multa als ecologistes i la declaració de la Conselleria de Medi Ambient del possible tancament del camp de golf. A hores d’ara, maig del 2007, el camp de golf continua obert…

L’hipòdrom del Saler, frustrat escenari del primer macroconcert de rock i primera col·laboració personal de Jordi Bigas (ACCIÓ ECOLOGISTA) i Víctor Navarro (encara abans de la formació d’AGRÓ) es ara una preciosa mallada - el Racó de l’Olla - per on passen milers d’escolars estudiant el medi natural; el cordó litoral de dunes tornà a tapar moltes de les obres dures dels seixanta… però l’impacte provocat per l’ampliació del port de València es menja cinc metres de platja anualment i possiblement siga el final de La Devesa…

AEORMA va editar un llibre sobre el Saler del que es feren 25.000 exemplars, una proesa editorial que portà alguns maldecaps a l’impressor Salvador Pedrós, (a qui encara no s’ha acabat de pagar la factura) per part de la brigada político-social i malgrat l’interessant llista de personatges que contribuïren a finançar-lo: Valerià Miralles, Mª Consuelo Reyna, Vicent Cuñat, Rafael Blanes, Amando de Miguel, J.Lluís Blasco, Manuel Broseta, Amadeu Fabregat, Juan J. Estellés, Teresa Beneyto, V. Luis Montes, Eliseu Climent, Vicente Rodríguez, Rafael Alborch, Sanchez Ayuso, Olmeda, Asunción Montesinos, Ernesto Martínez Colomer, Alfonso Piñón, Paco Vicent, Antonio Sotillo, J. Vicente Soria, Pilar Belilla, Ramón Juaniz, Alejandro Mañez i Enriqueta Mollà. Es de destacar l’aportació del matrimoni Martinez-Colomer (coneguda família propietària de Marcol, l’únic gran magatzem de l’època a València).

També ho conta D. Mollà a Carrasco: ”…dado que tiene depósito legal y todos los trámites en regla, optamos por su venta…a la semana de haberse difundido la publicación se presentó la Guardia Civil en la Imprenta que hizo la tirada preguntando “quien habia encargado la impresión”, refiriéndose a la persona que lo llevó a los talleres. El gerente de la empresa dijo -por si acaso-, que no recordaba el nombre. Unos dias más tarde se presentaron tres miembros del 091, pidiendo lo mismo. Se le dió uno de los nombres del Consejo Regional”. (Es refereix al enginyer Guillermo Pons, el millor resguardat de represàlies per pertànyer a una adinerada família).

L’any de la mort de Franco, va ser el preludi de la mort de AEORMA. Iniciada la primera campanya d’informació sobre les centrals nuclears, que arreu d’Europa i EUA estava en plena efervescència, ací coincidia amb afusellaments i l’oposició democràtica s’organitzava i preparava l’eixida cap a la democràcia. Aconseguir la llibertat era el problema primordial. És el moment en que se produeixen greus divisions internes en AEORMA, que desapareix en Juny de 1976.

Al País Valencià quedaren sobre la taula els plans de creació de comissions de treball especialitzades. I sobre tot, els fonaments de l’activitat quasi única dels grups ecologistes els cinc anys següents: la lluita contra les centrals nuclears.

Reflexió sobre l’inici de l’ecologisme valencià.

El començament de l’activitat ecologista a València (Aeorma, 73-Manifest de Benidorm 74) està clarament determinada per la difusió de les idees i corrents que en aquell moment es vivien a la societat americana i europea i més concretament en els àmbits universitaris (M. Gaviria donava classes en Pensilvània) i en el contacte cultural amb França especialment, de professors universitaris de l’àrea de sociologia (Marqués i Mollà).

El contrast entre la falta de consciència ambiental del país i l’exterior precisament en la èlit intel·lectual de professionals del urbanisme, la prepotència de les grans infrastructures automobilístiques en la base del desenvolupament i ordenació del territori dels seixanta al mateix temps que es produïa el gran desgavell del turisme litoral(moment de la construcció de la A-7) i la gran polèmica del moment als països avançats: les centrals atòmiques (l’any 72 s’autoritza la construcció de la de Cofrents) formen part de les primeres percepcions dels ecologistes valencians.

Tanmateix, en el grup inicial AEORMA, el programa cohesionador està prou lluny de la Declaració de Benidorm i es més una adhesió genèrica que una pràctica o discussió quotidiana.

El problema del Saler era més un conflicte social en el sentit de privatització d’un espai públic que la defensa de un espai natural en la ment dels activistes que atacaren el Camp de Golf amb herbicides. (1971). De fet, les pintades de Germania Socialista deien “Lladres, mos estan furtant El Saler”. Els aspectes ambientals (les dunes com ecosistema, les mallades, els agrons i martinets etc.) quedaven un poc marginats, sols destacats als informes de Suau(Icona), les denuncies de Gil Corell (Biològiques) o de Rodríguez de la Fuente (Adena). La discussió era : àrea de picnic popular o venta de un espai públic i urbanització per a minories, dins la mentalitat del moment de fer de la zona una Miami bis.

La pràctica totalitat dels membres de AEORMA eren partidaris de la millora mediambiental de la societat (entrarien en el que ara anomenem Economia Ambiental, però encara estaven lluny del que avui anomenem Economia Ecològica). I en aquest aspecte els èxits que tingueren estan lligats a la millora de la qualitat ambiental dels ciutadans (zones verdes, parques urbans i periurbans, equipaments socials) i els fracassos, en la problemàtica de les grans infrastructures de comunicació per carretera.

Com diu Mario Gaviria “El plan de autopistas nos venció, el automóvil nos ha vencido siempre, el automóvil ha sido prácticamente… iniciamos una campaña contra la Ford aquí, fíjate que locura, luego la General Motors cuando se iba a instalar en Zaragoza … y nada. Derrota tras derrota.

El símbolo de occidente y de la modernidad es el automóvil. La nuclear se sustituirá por algo, pero el automóvil, será sustituido por el automóvil eléctrico, yo creo, pero el automóvil …es algo que ahí nos han derrotado siempre”.

Tindrien que passar vora trenta anys per a que un gran projecte de carreteres tinguera que aturar-se davant les demandes ecologistes (La N-3 al seu pas per Las Hoces del Cabriel) i a més el retràs i l’encariment de les obres fos assumit socialment.

El tema dels espais naturals o naturalitzats urbans i periurbans sí que estigué ben tractat per els primers ecologistes. D’una banda, les relacions i la influencia dins dels propis col·lectius professionals i d’altra banda la connexió amb entitats ciutadanes amb molta vitalitat en aquells anys com eren les associacions de veïns. De fet, el Parc Natural de la Devesa i l’Albufera i el Jardí del Túria en son dos bons exemples. No es estrany, si considerem la projecció social que tingueren en els primers anys de democràcia els grups de professionals de AEORMA (arquitectes, urbanistes, sociòlegs) al connectar amb el moviment veïnal (el paper de Just Ramírez ve ser essencial). Hi ha un fil conductor des del grup inicial de AEORMA i EL SALER PER AL POBLE fins a SALVEM EL BOTÀNIC, RECUPEREM CIUTAT, passant per EL LLIT DEL TURIA EL VOLEM VERD i que tindria també un grup de professionals amb similars afinitats ideològiques a Elx i Alacant responsables de la recuperació “in extremis” d’alguns espais litorals a punt de convertir-se en macrourbanitzacions.

Alguns parcs i paratges actuals com El Fondó, Les Llacunes de Torrevieja i La Mata, Les salines de Santa Pola, i d’altres menys coneguts, com El Carabassí, el Fondó d’Amorós, els Saladars d’Aigua Amarga, El Clot de Galvany, etc tenen molt que agrair als primers ecologistes i naturalistes de Margalló d’Elx, L’alguer de Santa Pola, la secció AVIAT d’Alacant i també als primers ornitòlegs de la SEO per l’influencia que tingueren en els gabinets d’urbanisme dels ajuntaments.

Respecte al tema nuclear, el paper de Aeorma-Pais Valencià no tingué ressò per ser encara un debat “exterior” (de Gaviria, Costa Morata i el grup de Madrid). Així ho comenta Mollà al contestar els requeriments de AEORMA Madrid de la urgent necessitat de iniciar una campanya contra les centrals nuclears en setembre del 74: “…Por último, sobre las Centrales Nucleares, andamos un poco despistados. Quizá, con el dosier sobre el tema pasaríamos a plantear el asunto…”

Sí que resulta xocant que en mig d’un debat presentat com l’ultima catàstrofe a sofrir per la humanitat en cas d’explosió o fusió del reactor, els ecologistes de l’època eren excessivament prudents en la qüestió que després s’ha demostrat més problemàtica: la dels residus radioactius (com a mostra, la fulla de petició de la primera moratòria nuclear, on escriuen “…que es intolerable producir residuos de plutonio cuya vida media es de 500 años…” quan en realitat son 25.000 anys).

Convindria estudiar un poc més en profunditat per què neix un grup ecologista en el departament de sociologia d’Econòmiques i no en la Facultat de Biològiques, però sí que podem esbrinar que en aquells anys del tardofranquisme, les corrents ecologistes a Europa i Estat Units ja tenien els dos aspectes (ambientalistes i alternatius) prou desenvolupats i en molts llocs ja s’havia donat una convergència clara de les dues sensibilitats. Precisament va ser la existència de la pròpia dictadura la que va impedir eixe normal apropament a casa nostra.

Eren les persones que estaven més sensibilitzades i actuaven en el marc polític de recuperació de les llibertats, per tant, en l’àmbit de l’oposició política al franquisme, on resultà més fàcil la consolidació de les idees ecologistes en tant en quan alternatives i contraculturals i menys en els activistes conservacionistes. El fet que una part del “establismment” de l’aristocràcia i dels poders econòmics mostrara una façana conservadora (recolzament d’ADENA-WWF) del territori i al mateix temps estiguera lligada a pràctiques de caça o depredadores de la natura en les activitats econòmiques, els restava credibilitat davant molts joves, universitaris fonamentalment, que iniciaren un viatge cap a posicions més obertament ecologistes (Araujo).

El cas valencià es diàfan. Son els grups de esquerra nacionalista i heterodoxa de l’Universitat (en aquell temps, d’un radicalisme pujat, però certament allunyats de les corrents majoritàries de la oposició política, com eren les diverses variants de leninisme) els que prenen la torxa de l’ecologisme. Es per això que en quan es produeix la transició a la llibertat, son aquests nuclis els que quallen en Margarida i GEL. Son les batalles antinuclears i la formació de comunes i els aspectes llibertaris de l’ecologisme els que ixen en primer lloc a la llum, quedant un tant al marge durant dos o tres anys, altres aspectes de la defensa del territori o ambientalistes.

El control de la Facultat de Ciències i de la especialitat de Biològiques en aquells anys per part de catedràtics de l’àmbit franquista poc donats a propagar les activitats mediambientals que es donaven a la resta dels països rics per por a contaminar més encara l’efervescència que es vivia en les minories universitàries aquells anys, va retardar aquesta part de moviment ecologista al PV. Recordem que Docavo (el iniciador del nefast zoo de València) era també vice-president de la Diputació durant aquests temps.

En els llocs on aquestes persones també tenien inclinacions naturalistes, decantaren als grups conservacionistes cap a posicions més globalitzadores (cas del GOB o DEPANA o la mateixa AEORMA). En l’àmbit posterior democràtic, aquesta especificitat desaparegué.

També estigué una bona oportunitat per part dels partits polítics, il·legals en aquells moments, d’estar en contacte amb moviments socials nous, on a més a mes trobaven un espai menys controlat o perseguit per a poder realitzar la seua activitat política clandestina, com es feia en altres ambients (as. catòliques, cine-clubs, col·legis professionals, as. culturals i recreatives..).

Un missatge, un comentari?

Fòrum per subscripció

Per participar al fòrum, us heu de registrar prèviament. Si ja n’esteu, escriviu a continuació l’identifcador que us ha estat proporcionat. Si encara no ho heu fet, heu d’ inscriure’s.

Connexióinscriure’scontrasenya oblidada?