FRANCESC BLANCO VALÈNCIA

De quina manera afectà el desastre de Fukushima a la vostra forma de protestar, el discurs, els objectius a aconseguir...?

Pel que fa a les formes, ens ha fet més conscients de la urgència de tancar d’una vegada les centrals nuclears. Alhora, per fer açò cal ser més efectiu i això vol dir que, a més de redoblar els esforços, s’ha d’incidir en una major coordinació dels diferents grups i plataformes antinuclears de tot l’Estat. Per això crec que s’ha produït una reactivació de la CEAN, que portava molts anys en hibernació. A més a més, volem començar a coordinar-nos a nivell internacional.

José Juan Sanchis.

Quant al discurs, no ha canviat, però òbviament estem incidint més en els aspectes de seguretat de les centrals i en el risc d’esdeveniments catastròfics (per exemple, en el cas de Cofrents, a un trencament simultani de les preses d’Alarcón i Contreras). L’objectiu més immediat és evitar la prolongació del període de funcionament de les centrals nuclears, sobretot de les més antigues i que la pressió popular que ja era majoritàriament antinuclear -però que des de Fukushima, encara ho és més- es traduïsca en decisions polítiques clares de partits i governs que fins ara han sigut més o menys pronuclears.

No obstant això, ens trobem amb noves dificultats. La primera és que l’actual govern estatal és el més pronuclear i el més sensible a les exigències de les empreses elèctriques propietàries de les centrals nuclears que hi ha hagut en dècades; i la segona, que amb la greu crisi que hi ha i les decisions del govern del Partit Popular (que cada divendres obri un nou front de lluita) fa que les persones actives no donen abast, i açò ens resta capacitat de treball.

Hi ha vincles econòmics clars entre els governs i les empreses energètiques?

És clar. No hi ha sols cal veure on acaben els governants quan deixen els seus llocs. Felipe González, Elena Salgado, José Maria Aznar, i altres polítics, no tan de primera fila, han sigut fitxats com a assessors, amb sous de centenars de milers d’euros a l’any, per empreses elèctriques propietàries de centrals nuclears com ara Endesa o Unión Fenosa. Altres vegades ha passat el contrari, que dirigents o tècnics lligats a aquestes empreses passen a exercir funcions en el govern, com Manuel Pizarro, que va passar de president d’Endesa a diputat del PP i estava destinat a un alt càrrec, encara que no va arribar a aconseguir-ho perquè el PP va ser derrotat en les penúltimes eleccions. O Fabricio Hernández, que abans de ser nomenat secretari d’Estat d’Energia a l’últim govern socialista, va treballar com a perit per a Iberdrola i Endesa, propietàries de la central de Garoña, a les quals va elaborar informes que justificaven que ambdues elèctriques reclamaren a l’Estat 950 milions d’euros si efectivament s’arribarà a tancar aquesta instal·lació en 2013.

Després de l’hecatombe de Fukushima per què no s’aconseguí forçar al govern a un replantejament profund de la política energètica, quins creus que van ser els errors més grans?

Per una banda, perquè l’expresident espanyol Zapatero havia llevat del govern qualsevol ministre que tinguera objeccions amb l’energia nuclear, que sí existien en el seu primer govern. Per contra, el ministre d’Indústria de l’últim període, Miguel Sebastian, era profundament pronuclear.

A açò cal sumar-li la capacitat de pressió -per no dir directament xantatge- que li dóna a les elèctriques l’anomenat “dèficit de tarifa”, que no és real, però que per una normativa aprovada pel govern d’Aznar, fa que els consumidors li deguem a les elèctriques milers de milions d’euros.

En qualsevol cas, l’error va ser menysvalorar aquesta capacitat d’influència. Personalment, pensava que el govern de Zapatero seguiria la tendència internacional, i acabaria seguint l’exemple d’Alemanya, Suïssa i Bèlgica. És a dir, que no s’atreviria a perllongar el funcionament de Garoña, complint la limitació a 40 anys de funcionament de les nuclears que portava en el seu programa electoral. En canvi, l’allargà dos anys més i li deixà l’opció oberta de perllongar-la encara més a l’actual govern, que és el que està passant.

Acció a la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Caldria afegir que aquestes empreses no van aconseguir solament que el govern afavorira a les nuclears, sinó també que li tallara les ales a les energies renovables, que són la seua única alternativa. En qualsevol cas, poc més es podia fer des del moviment antinuclear que les protestes que organitzarem i els recursos jurídics que vam presentar.

Per contra, quins objectius s’aconseguiren durant aquelles setmanes i mesos de protestes?

Crec que el més important es que s’ha descartat definitivament la possibilitat de construir noves centrals nuclears a l’Estat espanyol, i en general als països amb societats lliures de mercat. Les autoritats han hagut de fer veure que reaccionaven d’alguna manera i les empreses s’han vist obligades a invertir més en mesures de seguretat, que fan encara més cara la construcció de noves centrals fins al punt de fer-les econòmicament inviables.

El mateix es pot dir, parcialment, respecte de la prolongació del funcionament de les centrals velles. S’ha tallat el possible renaixement nuclear que aquesta indústria defensava que s’estava produint, i s’ha produït una reactivació del moviment antinuclear a tot el món. De totes maneres encara està per veure del tot l’impacte del desastre de Fukushima i les protestes posteriors en aquest sector.

Seria possible actualment revifar una lluita com aquella? Què roman de tot allò?

Ara que l’energia nuclear ha desaparegut quasi totalment dels mitjans de comunicació (fora del cas de l’Iran, lligat amb la proliferació de bombes atòmiques) és molt difícil. Crec que només si hi ha un altre accident greu, la qual cosa no es pot descartar en absolut es produirà un mobilització com aquella (el prestigiós institut d’investigació Max Plank, acaba de confirmar el que ja els ecologistes portàvem dient des de fa molt temps, que la probabilitat d’un accident nuclear greu, amb fusió del nucli, és d’un cada 10-12 anys).

El que roman és una major coordinació, a tots els nivells, del moviment antinuclear, una incorporació a la lluita de nova gent (sobretot joves) als quals Txernòbil els sonava molt llunyà i ara han pres consciència del perill nuclear i, finalment, un gir contra l’energia nuclear en les opinions públiques d’alguns països importants, com EUA, i, per descomptat, Japó.

*Esta entrevista va ser publicada originalment en el NÚM. 227 de L’Accent, que pots consultar en el document adjunt d’este article.

Les accions per reclamar el tancament de Cofrents han sigut constants.

La plataforma Tanquem Cofrents està formada per Greenpeace, Ecologistes en Acció, Acció Ecologista-Agró, WWF-València, GECEN, Xúquer Viu, Acció pel Clima, Salvemos Mijares, Joves Verds, Baladre, Intersindical Valenciana, CGT, CAT, Amigos de la Tierra i La Ribera en bici.

ENTRA EN ACCIÓ AMB AE-AGRÓ