Voluntaris compromesos pel medi ambient

Arrel de la web > Comissions > Energia > Tanquem Cofrents > Garoña i la crisi de la indústria nuclear

Tanquem Cofrents

Garoña i la crisi de la indústria nuclear

Informe "Prospectiva d’una època: El principi del final de l’era nuclear"

dimecres 2 de gener de 2013, per  AE-Agró

El passat mes de desembre, es va consumar el tancament de Garoña. Nuclenor, empresa propietària de la central i participada al 50% per Iberdrola i Endesa, va decidir unilateralment aturar el seu funcionament. El motiu no va ser assegurar el bé comú sinó, segons Nuclenor, l’escassa rendibilitat econòmica que l’empresa obtindria amb l’entrada en vigor de la nova llei d’impostos energètics. Però, independentment dels nous gravàmens, la central ja estava condemnada a deixar de ser rentable: necessitava una inversió d’entre 120 i 130 milions d’euros per a complir amb els estàndards de seguretat post-Fukushima. El tancament de Garoña no és un cas aïllat, sinó un signe més de la crisi de la indústria nuclear arreu del món, agreujada especialment per l’accident de Fukushima, i que a continuació ens explica el nostre company José Juan Sanchis en el seu informe "Prospectiva d’una època: El principi del final de l’era nuclear".

Prospectiva d’una època: El principi del final de l’era nuclear

L’any 2006, la indústria nuclear va tocar sostre. Des de llavors, la seua producció d’energia no ha parat de baixar i el nombre de tancaments de centrals, com per exemple el de Garoña, supera al de les noves plantes que es posen en funcionament. Esta crisi de la indústria nuclear s’ha vist agreujada des de 2011 per l’accident de Fukushima, que ha reactivat el moviment antinuclear per tot el planeta i ha encarit les mesures de seguretat de les centrals. Però, també per la ràpida evolució de les energies renovables, especialment l’eòlica i la solar, que han accelerat el declivi de la indústria nuclear arreu del món.

Una indústria insegura, envellida i en crisi

Sense comptabilitzar els quatre reactors avariats per l’accident de Fukushima, des de 2011 el nombre de reactors que s’han aturar al món supera clarament al dels nous que s’han posat en funcionament. En 2011, a més a més dels reactors de Fukushima Daichii, es van tancar els reactors d’Oldbury A-2 al Regne Unit i, per decisió del govern de la democratacristiana Angela Merkel, altres 8 a Alemanya, tots ells amb més de 30 anys de vida: Biblis A i B, Brunsbuettel, Isar-1, Kruemel, Neckarwestheim-1, Fhilippsburg-1 i Unterweser.

En 2012, a més a més dels reactors britànics d’Oldbury A-1 i Wylfa-2 i de l’espanyol de Garoña, es poden considerar també com a tancats els reactors de Doel-3 i Tihange-2 a Bèlgica. Els clevills apareguts, per defectes de fabricació, en els atuells d’estos reactors han determinat que el regulador belga haja obligat a la seua parada, almenys fins a final d’any. I no és aventurat predir que no tornaran a posar-se en marxa, si tenim en compte que reparar o canviar els atuells avariats és pràcticament impossible, encara que Electrabel, la seua empresa propietària, vol connectar-los de nou.

Un altre reactor que no tornarà a posar-se en marxa enguany és Gentilly-2, l’única nuclear de la regió de Quebec (Canadà). La seua llicència de funcionament expirà el 31 de desembre i el nou govern de la regió del Partit Québécois ha reafirmat, com ja anunciava en el seu programa electoral, que no permetrà que es perllongue el seu funcionament. També paga la pena destacar que durant 2012 s’ha produït l’abandonament definitiu de la construcció dels reactors Belene-1 i 2 (Bulgària), que ja es trobaven en una fase avançada de la seua edificació.

Per contra, durant tot 2012 només Corea del Sud (2) i la Xina (1) han connectat a la xarxa tres reactors nuclears. I s’han reconnectat altres dos (Bruce-1 i 2) a Canadà, que portaven aturats des de 1997 i 1995 respectivament. També s’esperava la posada en funcionament abans de cap d’any d’altres dos: un a la Xina (Hongyanhe-1) i un altre a l’Índia (Kudankulam-2), però finalment s’han endarrerit, almenys, fins a 2013.

Pròxims tancaments

Afortunadament, la llista de reactors que poden deixar de funcionar a curt i mig termini és encara més llarga que la dels que ja ho han deixat de fer. Al juny de 2013 hauria de tancar Mühleberg (Suïssa), per orde d’un tribunal davant de la seua falta de mesures de seguretat, encara que la seua continuïtat està pendent d’un últim recurs davant del tribunal federal suís, que haurà de ratificar una primera sentència que confirmà l’orde de tancament. Mühleberg era una de la vintena de centrals en tot el món, entre elles Garoña i Cofrents, que podien estar afectades pels defectes de fabricació trobats en els reactors belgues de Doel-3 i Tihange-2, però en esta nuclear sí que s’han fet les proves necessàries, no com a les espanyoles.

Abans de juliol de 2013 tancarà també la central de Kewaunee (EUA), després que Dominion, la seua companyia propietària, haja intentat sense èxit vendre-la, a pesar d’haver aconseguit ampliar la seua llicència de funcionament fins a 2033. A més a més, han de tancar en 2013 Kursk-3 (Rússia) i potser que també Indian Point-2 (EUA). El cas d’esta central nord-americana, ubicada a 40 km de Nova York, resulta particularment interessant: la seua llicència expira al setembre de 2013, però té pràcticament assegurada la pròrroga de funcionament per 20 anys més per part del regulador nord-americà, la NRC. No obstant, el governador de l’Estat de Nova York, Mario Cuomo, que porta temps demanant el seu tancament, ha donat orde de no renovar el contracte de subministrament de l’estat amb la companyia propietària, que caduca al mateix temps que l’actual llicència de funcionament de la central. Així que, a pesar de tindre tots els permisos per a seguir en marxa, esta central es pot vore obligada a tancar per no tindre a qui vendre la seua producció. Amb el mateix panorama es troba el reactor d’Indian Point-3, en el mateix emplaçament, i amb una llicència de funcionament que caduca en 2015.

A més a més d’estos tancaments, en 2014 haurien de deixar de funcionar els reactors de Kalinin-1 (Rússia), Wylfa-1 (Regne Unit), Bruce B-5 i B-6, i Pickering B-5 (Canadà). En 2015, s’espera que s’aturen Doel-1 i 2 (Bèlgica), Kursk-4, Balakovo-1 i Smolensk-2 (Rússia), Gafenrheinfeld (Alemanya) i Pickering B-6 (Canadà). I en 2016 han de tancar Kalinin-2 i Kovovoronenzh-3 (Rússia), Pickering B-7 i Bruce B-7 (Canadà). Inclús França aturarà eixe any els seus reactors nuclears més antics (Fessenheim 1 i 2), gràcies al pacte signat pel president Hollande i Els Verds francesos (Europe Ecologie).

La incertesa nuclear al Japó

Un cas particularment complex i canviant és el de les centrals japoneses. Després de l’accident de Fukushima es van tancar oficialment els 4 reactors accidentats, però també altres que van ser afectats o que es van considerar que estaven en zones sísmicament perilloses. Aproximadament la meitat del parc nuclear japonés es va aturar al març de 2011. La resta dels reactors van continuar en funcionament fins que van fer la seua parada de manteniment anual. Després no es van tornar engegar per la falta de permís de les autoritats locals i regionals del territori on s’emplacen.

Realment este permís no era necessari legalment, però sempre s’ha aplicat al Japó la norma no escrita de tindre esta autorització per a connectar un reactor. D’esta forma, a principi de maig de 2012 es va aturar l’últim reactor, i en maig únicament es van connectar els reactors 3 i 4 de la central d’Ohi, amb la qual cosa durant un mes Japó ha funcionat sense centrals nuclears.

Simultàniament este procés, el Govern del Japó promulgà la creació d’un nou organisme regulador de l’energia nuclear, l’Autoritat de Regulació Nuclear (ARN), autènticament independent de la indústria i del govern, no com l’anterior al desastre de Fukushima. L’ARN es constitueix al setembre i inícia un debat sobre el futur de l’energia nuclear al Japó, que finalitzà amb la decisió d’abandonar-la abans de 2040, en donar un període de funcionament màxim, pràcticament sense excepcions, de 40 anys als reactors nuclears i d’apostar pel desenvolupament de les energies renovables, per a substituir l’aportació de les nuclears.

No obstant, pocs dies després d’aprovar-se esta nova estratègia energètica, es va suspendre per les enormes pressions dels sectors industrials japonesos i, segons algunes fonts, també nord-americanes, de manera que totes les decisions van quedar en l’aire. En desembre, es van celebrar eleccions generals a la cambra baixa i va haver-hi un canvi de govern. El nou partit en el poder, el PLD (Partit Liberal Democràtic), és obertament pronuclear i ha derogat l’anterior estratègia energètica, recolzant així la continuïtat de la indústria nuclear. Inclús planteja que es finalitzen els dos reactors que es troben en construcció i continuar la tramitació de llicències per a noves centrals. No obstant, el nou govern japonés no pot simplement tornar al status quo anterior al desastre de Fukushima com si no haguera passat res, perquè la població, segons totes les enquestes, és obertament antinuclear i en juliol de 2013 hi ha previstes eleccions a la cambra alta. Cal destacar que durant 2012 el govern va rebre una petició d’abandonament de l’energia nuclear recolzada per 8 milions de signatures i, totes les setmanes, es repetixen manifestacions multitudinàries amb milers i milers de japonesos que demanen el tancament definitiu de les centrals nuclears.

Tots estos factors expliquen que el nou president del PLD, Shinzo Abe, haja anunciat que s’obri un període d’estudi de tres anys per a decidir si es tornen a engegar les 50 centrals aturades actualment. Però, en realitat, podria ser més temps encara, ja que la decisió final depén del govern japonés, però també de l’ANR. I el president del regulador nuclear japonés ja ha insinuat que poden tardar prou més de tres anys a autoritzar la reobertura de les centrals, perquè volen revisar totalment la normativa i canviar la mala cultura de seguretat imperant fins ara en la indústria nuclear japonesa.

En qualsevol cas, bé perquè l’ARN no ho autoritze o perquè les noves mesures de seguretat els isquen massa cares, sembla molt difícil que es tornen a engegar els reactors afectats pel terratrémol i el tsunami de 2011: Fukushima Daichii 5 i 6, Fukushima Dainii 1, 2, 3 i 4, Onagawa 1, 2 i 3 i Tokai 2. Tampoc els reactors 3, 4 i 5 de Hamaoka, que encara que no van ser afectats pel tsunami es troben emplaçats directament sobre una zona de subducció, prop del límit de dues plaques tectòniques, i era considerada la central més perillosa de Japó abans del desastre de Fukushima.

La legislació japonesa prohibeix emplaçar centrals nuclears sobre falles actives i, arran dels nous estudis que s’han realitzat en 2011 i 2012, s’ha trobat una que es considera que pot desencadenar terratrémols de fins al nivell 7 en l’escala Richter. Esta falla es troba concretament sota l’emplaçament de la central de Higashidori, que té un reactor actiu i un altre en construcció. A més a més, hi ha forts indicis, encara en estudi, de l’existència de falles actives sota els emplaçaments de les centrals de Tsuruga, Ohi, on estan els dos únics reactors que han reiniciat el seu funcionament després de l’accident de Fukushima, i també sota els de les centrals de Mihama, Shiga i el reactor experimental Monju.

Finalment, pel que respecta a la situació actual i futura del Japó, cal destacar l’envelliment del seu parc nuclear: els reactors de Tsuruga-1 i Mihama-1 i 2 ja superen els 40 anys que va aprovar l’anterior govern com a vida operativa màxima i en 2013 complirà 40 anys Shimane-3, en 2014 ho farà Takahama-1, en 2015 Takahama-2 i Genkai-1 i en 2016 Mihama-3.

Per tots estos motius, no és arriscat afirmar que una bona part dels reactors nuclears japonesos no tornaran a engegar-se mai, però haurem d’esperar un mínim de tres anys per a saber quants exactament.

Metsamor: tancarà la central nuclear més perillosa del món?

A més a més del futur dels reactors japonesos, altre gran enigma nuclear és si es tancarà o no Metsamor (Armènia), la central més perillosa del planeta. A pesar de les fortes pressions dels EUA, la UE i altres països veïns, esta nuclear ha perllongat una vegada i una altra el seu funcionament. Els motius de la seua especial perillositat són un disseny semblant al de Txernòbil (sense edifici de contenció), la falta de personal qualificat i que està construïda en una àrea muntanyosa, amb problemes d’accessibilitat en cas d’urgència, i en una de les zones amb major risc sísmic del planeta.

De fet, esta central ja va haver de tancar els seus dos reactors en 1989, arran d’un gran terratrémol de magnitud 7’1 que causà 25.000 morts en la zona. No obstant, es va tornar a posar en marxa el seu reactor número 2 en 1995 davant de la falta de subministrament elèctric en Armènia, causat pel boicot dels seus veïns, Turquia i sobretot Azerbaitjan, amb qui s’enfrontà en una sagnant guerra per l’enclavament de Nagorno-Karabakh entre 1988 i 1994. Este conflicte contínua en l’actualitat, amb baixa intensitat, però pot "calfar-se" de nou en qualsevol moment, amb la diferència que ara els contendents tenen millors armes i la central està a l’abast d’estes.

Metsamor hauria de tancar-se definitivament en 2016, però, atés que la central és operada i gestionada des de fa anys per una companyia russa, com a pagament per l’enorme deute que té Armènia amb este país (entre altres coses pel mateix combustible que ha proporcionat a la central nuclear), i que no s’han desenvolupat altres fonts de subministrament elèctric, el govern d’Armènia ha decidit perllongar el seu funcionament fins a 2026. Falta per vore si esta pròrroga és físicament possible.

Un altre cas particular són les centrals de Tarapur-1 i 2 (Índia) i Kanupp-1 (Pakistan). Estes nuclears són de les més velles del món i han esgotat el seu període de funcionament. Es troben en un estat tan lamentable que porten anys treballant a mitja potència, però continuen sense data de tancament prevista. Són prou xicotetes, però tant Índia com Pakistan sofrixen un dèficit elèctric considerable, que es tradueix en freqüents apagades, que afecten greument a la seua economia. Per això, les mantenen més o menys en marxa, de la forma que siga, amb el conseqüent perill d’accident, però tancaran definitivament en qualsevol moment. Cal destacar que s’ha desenvolupat en l’Índia un potentíssim moviment antinuclear, de base popular (agricultors i pescadors, fonamentalment) que està realitzant mobilitzacions multitudinàries i durament reprimides per les autoritats, amb el resultat de diversos morts entre els manifestants.

L’urani, també en crisi

Per descomptat, a tots els reactors esmentats, caldrà afegir en el futur els que sofrisquen nous accidents o les plantes on apareguen nous problemes de seguretat. Açò afectarà especialment a les més antigues. Les imprescindibles inversions en seguretat, que s’han establit en la majoria dels països després de l’accident de Fukushima, reduiran notablement la rendibilitat econòmica d’estes nuclears. Per això, a pesar de les múltiples subvencions directes i indirectes que reben per a continuar funcionant, moltes d’estes antigues nuclears tancaran, que és, al cap i a la fi, el que ha passat amb Garoña.

Este declivi en la indústria nuclear ja està produint una disminució en la demanda d’urani i fins i tot en el seu preu en els mercats internacionals. Com a conseqüència, s’està posposant l’obertura de noves mines d’urani, com la de Trekkopje (Namíbia), que seria explotada per la companyia estatal francesa Areva. També és esta, a més a més de les discrepàncies financeres, la raó de fons per la qual s’ha avortat l’anunciada reobertura de la mina d’urani de Saelices El Chico (Salamanca), per part de l’empresa minera australiana Berkeley i l’espanyola ENUSA. A més a més, cal destacar que per fi el CSN ha ordenat el desmantellament del complex de fabricació de concentrats d’urani Quercus, ubicat en el mateix enclavament que la mina de Saelices El Chico i que portava tancat des de 2003.

Les renovables: una energia imparable

En comparació amb el declivi de la indústria nuclear i a pesar de la crisi econòmica, les energies renovables continuen incrementant la seua presència en tot el món a bon ritme, encara que no tant a Espanya. Al nostre país, les polítiques antirenovables de l’actual i l’anterior govern han reduït dràsticament la instal·lació de nous parcs solars i també d’aerogeneradors. Concretament, pel que respecta a l’energia eòlica, s’han instal·lat menys de 1.500 MW en l’últim any i mig, una quantitat que suposa el menor creixement en termes percentuals de la història. Com a resultat d’este sabotatge polític, en només sis anys, Espanya ha passat de ser el país més atractiu del món per a invertir en energies renovables al número 14.

En 2011 augmentà la potència eòlica instal·lada en tot el planeta en un 20’3%, però a Espanya només ho va fer en un 5’1%. En el primer semestre de 2012, a escala global va augmentar un altre 7% fins a aconseguir una xifra total de 254.000 MW (100.000 d’ells en la UE, 22.000 a Espanya i 1.170 al País Valencià). A més a més, segons les previsions, esta xifra s’hauria incrementat fins a 273.000 MW al final de 2012 i pràcticament es duplicarà en 2016. Açò, en la pràctica, suposa que l’energia eòlica ja produïx el 3% de la generació elèctrica mundial (quasi el 18% a Espanya en 2012) i que este percentatge creixerà substancialment en el futur més immediat.

Pel que respecta a la solar fotovoltàica, cal destacar que és l’energia que més ràpidament està creixent en termes percentuals en tot el món, amb percentatges de dos dígits des de l’any 2000: entre el 40% i el 90% en el període 2000-2010 i un 37% en 2011. Gràcies a la posada en marxa de noves instal·lacions de producció en tot el món (que ha fet que es passe de l’escenari d’excés de demanda de fa uns anys a l’actual d’excés d’oferta), a la forta inversió en I+D (que ha augmentat considerablement l’eficiència de les cèl·lules solars) i a l’aplicació d’economies d’escala, en els últims dos anys s’ha produït un descens d’entre el 50 i el 60% en el preu del quilovat-hora solar.

Açò ha permés que esta energia siga ja en molts mercats més barata (fins tres vegades a les Illes Canàries) que l’electricitat subministrada per la xarxa. I inclús es preveu que esta evolució positiva continue més i més. Tant es així que REE, l’empresa que controla el sistema elèctric espanyol, ja té damunt de la taula sol·licituts de connexió a la xarxa de parcs fotovoltaics per valor de 38 GW, l’equivalent al mateix nombre de centrals nuclears al règim ordinari, es dir, sense cap prima o subvenció. També s’obri així la porta a una instal·lació massiva de plaques solars per a autoconsum de llars i indústries en tot en món, que actualment només depén de la normativa que els governs vulguen implantar. A Espanya el decret que regularà l’autoconsum amb balanç net porta mesos amagat en un calaix, sense previsions de quan es publicarà en el BOE i amb què condicions. Coneixent a este govern i la seua mal·leabilitat davant de les pressions de les grans empreses elèctriques, poc podem esperar al respecte, per desgràcia.

Afortunadament, a pesar del sabotatge polític, ja hi ha instal·lats a Espanya 4.200 MW d’energia solar fotovoltàica, gràcies a l’impuls d’anys anteriors. Entre esta energia i la solar termoelèctrica (de la qual quasi totes les centrals comercials del mon es troben al nostre país) han subministrat durant 2012 més del 4% de l’electricitat generada a Espanya. Esta xifra, pese a qui li pese, ens col·loca en el primer lloc del món en este aspecte i ens ha permés generar durant el darrer any més energia amb el vent i el Sol que amb totes les centrals nuclears juntes.

A més a més de la solar i l’eòlica, cal destacar que hi ha altres renovables com la biomassa, la geotèrmica o la undimotriz (la generada per les ones de la mar) que encara no tenen una presència apreciable a nivell global, però que estan experimentant un accelerada evolució tecnològica. Motiu pel qual poden "explotar“ també en qualsevol moment.

En conclusió, vivim actualment un moment històric: el final de l’era nuclear i el principi de l’era de les renovables. Ara només falta vore com de ràpida serà esta transició tan necessària i imprescindible per al futur de la humanitat i de la resta del planeta. Només amb este canvi d’era i amb la implantació decidida de mesures d’estalvi i eficiència energètica podrem aturar els impactes mediambientals derivats de l’energia nuclear i de l’ús dels combustibles fòssils. Només així aconseguirem que estos impactes no siguen irreversibles i podrem construir un sistema socioeconòmic sustentable i ambientalment responsable amb la Terra i les generacions futures. Tanquem Cofrents i totes les demés!!!

José Juan Sanchis, representant d’Acció Ecologista-Agró a la plataforma Tanquem Cofrents i coordinador de la CEAN (Coordinadora Estatal Anti Nuclear)

La plataforma Tanquem Cofrents està formada per Greenpeace, Ecologistes en Acció, Acció Ecologista-Agró, WWF-València, GECEN, Compromís pel Territori, Xúquer Viu, Acció pel Clima, Salvemos Mijares, Joves Verds, Baladre, Intersindical Valenciana, CGT, CAT, Amigos de la Tierra i La Ribera en Bici.

ENTRA EN ACCIÓ AMB AE-AGRÓ


Veure en línia : Volem dormir tranquils sense l’amenaça nuclear

Un missatge, un comentari?

Fòrum per subscripció

Per participar al fòrum, us heu de registrar prèviament. Si ja n’esteu, escriviu a continuació l’identifcador que us ha estat proporcionat. Si encara no ho heu fet, heu d’ inscriure’s.

Connexióinscriure’scontrasenya oblidada?