Arrel de la web > Comissions > Forestal > Dinosaures i boscos en el segle XXI

Comissió Forestal

Dinosaures i boscos en el segle XXI

Ara la prioritat no és l’obtenció de fusta. Les anomenades funcions ambientals són molt més valuoses. Es tracta de protegir el sòl fèrtil

dimarts 5 de març de 2013, per  AE-Agró

En el País Valencià encara hi ha boscos. Sí, encara que molt reduïts i degradats en relació als què existien abans que començara a ser notori l’impacte humà sobre el medi natural. També hi ha dinosaures vivents, encara que açò sorprenga més. Es tracta de la major part dels polítics i tècnics que s’encarreguen de la gestió dels nostres boscos. En vies d’extinció, però encara perduren estos dinosaures. Resulten obsolets, anacrònics i destinats a desaparéixer, però sorprenentment cada dia, al despertar-nos, encara estan ací.

Les prioritats en la gestió forestal en el segle XXI són òbviament diferents a les dels segles XVIII i XIX, especialment en el nostre territori. Ara la prioritat no és l’obtenció de fusta ni tampoc altres activitats extractives (d’altra banda, la baixa productivitat fustera de les àrees naturals on s’ha confinat el que resta dels boscos valencians no pot oferir grans alegries). Les anomenades funcions ambientals són molt més valuoses. Es tracta de formar i protegir el sòl fèrtil, de mantindre un nivell elevat de biodiversitat, de recarregar els aqüífers, de mantindre els cicles atmosfèrics i climàtics… Estos serveis gratuïts que oferixen els ecosistemes naturals multipliquen diverses vegades la suma de tots els valors extractius dels boscos.

No obstant, els nostres simpàtics dinosaures forestals no s’han assabentat. Continuen mantenint idees heretades de segles anteriors. Consideren que gran part dels ecosistemes forestals, l’estrat arbustiu, component essencial dels boscos mediterranis, és brutícia. Simplement perquè no són pins. Encara practiquen intervencions agressives amb maquinària pesant, desprotegint, alterant i removent el sòl fèrtil, ignorant o despreciant el risc erosiu de les nostres àrees de muntanya, un dels més greus deterioraments ecològics que puga donar-se i que conduïx a la desertificació. Encara pensen que “l’home” ha de millorar, rectificar o conduir a la natura, perquè ella sola no sap valdre’s.

Es tracta de concepcions bastament antropocèntriques que van sorgir durant la Il·lustració. Recorden a aquell “tot per al poble, però sense el poble” ja que el poble, ignorant i bast, no està preparat per a governar-se a si mateix. Tampoc la Natura està preparada ella sola per a sobreviure. Han de ser enginyers i altres experts els que aplanen muntanyes, desvien llits de rius, caven mines, convertisquen boscos en carbó i, en definitiva “milloren” una natura “inculta”, com es deia. Tot eixe bagatge ideològic venia molt ben com a coartada intel·lectual del naixent capitalisme industrial, expansiu i imperial, que concebia la natura com una inesgotable font de recursos que podien i havien de ser apropiats (privadament), i també com a recipient sense límit on poder soterrar els residus generats.

Fa unes setmanes els mitjans de comunicació es feien eco de la sorpresa i l’escàndol generats per la subhasta de muntanyes públiques, a preu de saldo, perquè entitats privades les puguen espoliar a gran velocitat i sense massa miraments. Davant de les dificultats legals trobades ha sorgit un missatge de suport per part de tècnics forestals, certs propietaris i alguns ajuntaments d’interior: estegosauris, tiranosaures, triceratops i ovoraptors, reptant penosament tots en la mateixa direcció, cap a una via sense eixida.

Ja sabem on ens ha conduït eixa concepció del món, com a objecte inacabable d’explotació, tant a nivell social i econòmic, com a nivell ecològic. En este segle XXI amenaçat per un creixent canvi climàtic, amb uns nivells de contaminació en augment, amb una preocupant desaparició d’ecosistemes naturals i de reducció de la biodiversitat les prioritats han canviat. No obstant estos canvis encara no arriben a la gestió real de l’administració. Els dinosaures encara seguixen ací. Desconcertats, això sí, com van haver d’estar els seus congèneres cretacis després de la caiguda del meteorit que va suposar l’inici de la fi de la seua estirp. No canvien de direcció i, en la seua desesperada “fugida cap a avant”, continuen destrossant el medi ambient al moure sense control les seues pesades extremitats, qual elefant en terrisseria.

Els ciutadans, indignats perquè se’ns fa pagar els plats trencats a tots (i en major proporció a qui menys tenen i menys han contribuït al desastre) ens hem de moure per a desplaçar dels llocs de comandament a tant de dinosaure destructor i corrupte, si no volem que el planeta avance en una senda de tenebrós desastre com l’escenari descrit en la magnífica obra de Cormac McCarthy The Road. Esperem que canvien les coses abans que siga massa tard. No resulta atractiu assemblar-se als personatges d’eixa dura novel·la.

Carles Arnal, Doctor en Biologia i membre de la Comissió Forestal d’Acció Ecologista-Agró

*Este article va ser publicat pel diari El País el passat dissabte 2 de febrer en l’edició digital i el diumenge 3 en la de paper.

JPEG - 46.1 kB
Fotograma de The Road.

ENTRA EN ACCIÓ AMB AE-AGRÓ


Veure en línia : Després de les cendres

Un missatge, un comentari?

Fòrum per subscripció

Per participar al fòrum, us heu de registrar prèviament. Si ja n'esteu, escriviu a continuació l'identifcador que us ha estat proporcionat. Si encara no ho heu fet, heu d' inscriure's.

Connexióinscriure'scontrasenya oblidada?

Inici
Biodiversitat

Darrers articles

Darrers articles