Arrel de la web > Notícies > Quan el verd descoloreix el Botànic

El Temps

Quan el verd descoloreix el Botànic

Una crisi ben verda

dimecres 23 d'agost de 2017, per  AE-Agró

La destitució del director de Vaersa, Vicent Garcia, ha revifat el conflicte entre la consellera d’Agricultura i Medi Ambient, Elena Cebrián, i el seu secretari autonòmic, Julià Àlvaro. Unes diferències que han obligat Compromís a realitzar una operació per recompondre les relacions entre ambdós dirigents. En cas contrari, la tensió podria provocar una crisi interna a la coalició.

Moisés Pérez, 7 d’agost de 2017

Rafael Cebrián, històric de l’excursionisme valencià, havia observat que la seua filla, una alta funcionària del Ministeri d’Agricultura i directiva d’aquest departament en l’etapa com a president del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, volia tornar a València. La sort estava a favor seu. El calendari marcava el juny del 2015, i l’esquerra valenciana s’havia posat d’acord per desnonar al PP de la Generalitat. Els objectius del pacte de progrés, anomenat del Botànic, estaven fets, però quedava dissenyar-ne tot l’organigrama.

Fruit d’aquelles negociacions, i una vegada Podem havia descartat entrar al Consell, PSPV i Compromís van acordar repartir-se les conselleries fent una mena de parelles de ball per matèries o influència. És a dir, si Economia era per als valencianistes, Hisenda seria per als socialistes. En la redistribució entre Habitatge i Territori i Agricultura i Medi Ambient, la primera fou per al PSPV i la segona per a Compromís. Fet el repartiment, la coalició va fixar que aquest departament estiguera controlat per Verds-Equo, la formació ecologista dels valencianistes.

L’estratègia de Verds-Equo en aquells moments era clara. Gràcies als seus dots comunicatius, es pensà a situar Julià Àlvaro, coportaveu de la formació i ex-periodista d’RTVV, com a conseller. La secretària autonòmica de Medi Ambient seria per a Carles Arnal, un històric de l’ecologisme valencià al qual se li encarregà la tasca d’actuar com a cervell gris de la conselleria i de buscar els alts càrrecs que la integren. Arnal es troba amb el currículum de la filla de Cebrián, Elena, quan busca una persona que s’ocupe de la direcció general d’Agricultura per evitar que el Bloc participe en la partida. L’especialització de Cebrián al camp de l’agricultura és idònia.

El temps se’ls tira a sobre. El rellotge marca les 8 de la vesprada del 28 de juny del 2015. I Arnal i Elena Cebrián passegen pel port de València per tal que accepte la proposta del dirigent ecologista. De sobte, però, sona el telèfon. Arnal estava a punt de dir-li adéu a Cebrián, quan li comuniquen que hi ha un canvi d’última hora. Gràcia Jiménez, que és la predilecta per ocupar la Conselleria d’Educació serà substituïda per Vicent Marzà, el candidat dels renovadors del Bloc i de la líder de Compromís, Mónica Oltra. La jugada implica la recerca d’una dona independent al capdavant d’Agricultura i Medi Ambient. Arnal, de seguida, pensa en Cebrián. “I ser consellera”?, és la pregunta d’Arnal a l’alta funcionària. Cebrián a les 11 de la nit, i després de conversar telefònicament amb Oltra i Àlvaro, diu que sí. La solució encaixava amb els suggeriments dels dos principals sindicats agraris, AVA i La Unió.

Mentrestant, María Diago, biòloga i consultora ambiental, rep dues telefonades durant aquelles setmanes. Una és del PSOE; l’altra, de Verds-Equo, que realitza Arnal. Ambdues li proposen o bé la direcció de l’empresa pública Vaersa o bé la direcció general de Canvi Climàtic i Qualitat Ambiental. Diago, amb un llarg historial en col·lectius progressistes i que havia concorregut a les eleccions valencianes d’aquell mateix any per Podem, accepta la proposta de ser directora general.

D’aquella decisió, el nucli de Verds-Equo a la conselleria se’n penediria només un mes després. “Quan es perd la confiança, en tota relació d’amor hi ha un trencament”. Diago serà informada amb aquesta frase del seu adéu. Pel camí, hi ha xocs per projectes com ara el polèmic sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos (SDDR) i desacord per les polítiques verdes a dur endavant. També hi haurà acusacions d’ambdues parts per la manca de validesa professional i per no destituir funcionaris de l’etapa del PP. Diago, la primera alt càrrec que deixa el Botànic, serà destituïda la darrera setmana de gener del 2016. Joan Piquer es convertirà en el seu substitut. Piquer era responsable del Consorci Castelló 1, que va ser font de crítiques de Compromís, i no era gaire entusiasta de l’SDDR.

Aquest començament d’any serà premonitori. Arnal, a causa de l’estrès pels ritmes de la conselleria, presentarà la dimissió el juny del 2016. Pocs mesos abans, però, Verds-Equo veurà alterada la seua tranquil·litat interna. Un grup d’afiliats històrics denunciaran irregularitats en les contractacions internes del partit i a la Conselleria de Medi Ambient. Les crítiques provocaran l’expulsió de veterans ecologistes com ara Sílvia González, José Juan Sanchis o Carles Porcel —que havia assessorat privadament l’alcalde de València, Joan Ribó, en comunicació política—. Les acusacions de “persecució política” dels expulsats i les rèpliques de Verds-Equo de “criticar per no haver-los escollit” i de “campanya de desprestigi” provocaran una fractura al moviment verd valencià que roman als tribunals. La justícia dictaminarà, previsiblement a l’octubre, si la direcció de Verds-Equo va cometre un “atemptat contra la llibertat d’expressió” en expulsar del partit aquests nou militants.

Verd, sinònim d’inexperiència

Si els primers sis mesos van provocar que la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient i Verds-Equo patiren un sobresalt rere l’altre, el mig any posterior va escenificar el trencament entre Elena Cebrián, la consellera, i Julià Àlvaro, el secretari autonòmic. Unes diferències, paradoxalment, que s’havien manifestat físicament. Si Medi Ambient se situava en una de les dues torres de la part nord de la Ciutat Administrativa 9 d’Octubre, la consellera i l’àrea d’Agricultura —en mans del veterà socialista Francisco Rodríguez Mulero— tenien els despatxos a l’edifici del costat, a la rehabilitada presó model de València.

Aquella distància provocava, si més no, que Àlvaro departira a soles amb els directors generals de la seua àrea i que la relació entre Cebrián i Mulero fos més fluida. Al cap d’un any de la seua arribada a la conselleria, Cebrián començava a marcar un criteri propi, i per això necessitava un equip de confiança nomenada per ella. El seu cap de gabinet (el dirigent verd i vocal de la Fundació Equo Fernando Rodrigo) i el responsable de les relacions entre la conselleria i les Corts (el també ecologista i de Verds-Equo Rubèn Tello) havien estat designats abans que ella fos consellera. I tot la bona relació personal al gabinet de la conselleria, les diferències polítiques afloraven.

El nucli de Verds-Equo estava format per Àlvaro, els dos assessors de Cebrián i el director de Vaersa, Vicent Garcia. Junt amb aquestes quatre persones, els directors generals Joan Piquer (Residus), Toni Marzo (Medi Natural i Avaluació Ambiental) i Delia Álvarez (prevenció d’incendis forestals) s’alineaven amb les tesis del nucli de la pota verda de Compromís, tot i no tenir carnet de partit. La sensació en aquest cercle era que Cebrián posava pals a les rodes per executar les polítiques del programa de Compromís (agricultura ecològica, SDDR, aigua) i que anava de bracet amb els alts càrrecs del PSPV. La resta de forces del Botànic (PSPV i Podem), per contra, observaven com l’aposta decidida per l’SDDR deixava de banda qüestions més prioritàries.

La pressió de Compromís, i, en concret de la sectorial de Medi Ambient, va obligar a preparar un acte el 17 de novembre per fer públic un dels primers grans projectes de la conselleria: el pla d’agricultura ecològica. La presentació, realitzada a Alzira (Ribera Alta) per ser un territori Bloc, va confirmar el distanciament de Rodrigo i Tello amb Cebrián, que ja s’havia iniciat a la tornada de l’estiu. Les friccions per preparar aquella jornada van augmentar quan va planejar-se l’acte del 29 de novembre a la Ciutat de les Arts i les Ciències sobre l’SDDR. Tot i que els dos assessors van impulsar les jornades i van cercar la col·laboració de Cebrián, la consellera va voler quedar-se al marge del problema. Mostra d’això va ser el discurs que va realitzar, diferent del que s’havia preparat des del departament. Tots aquells esdeveniments van fer que Cebrián comunicara a Àlvaro la destitució dels dos assessors només un dia després de l’acte.

A partir d’aquell moment, Verds-Equo va jugar fort per intentar frenar la destitució. Ara bé, mai no va haver-hi una amenaça seriosa de dimitir en bloc per part d’Àlvaro i dels tres directors generals afins. Amb la premissa de no barrejar assumptes del partit i del Consell, Compromís —i, especialment, Iniciativa, formació integrada a la coalició i que està encapçalada per Oltra— va donar suport al relleu dels assessors. Cebrián s’havia trobat, per les circumstàncies del seu nomenament, amb el gabinet fet i volia designar gent de confiança per dur endavant l’acció de Govern.

La decisió, avalada pels dos partits que conformen l’Executiu valencià, va causar enrenou a Verds-Equo. La formació ecologista criticava que s’havia reduït el seu poder a la conselleria en nomenar persones de l’òrbita de la formació de Mónica Oltra dintre de Compromís. La nova cap de gabinet era Marina Aparicio, lligada a la Fundació Nexe, dels adherits a Compromís i ex-assessora d’Isaura Navarro (d’Iniciativa i a la passada legislatura del cercle íntim d’Oltra), i la nova responsable d’afers parlamentaris era Eloisa Maria, d’Iniciativa. Per disminuir el malestar i per millorar la interlocució entre Cebrián i Verds-Equo, va crear-se una comissió de coordinació integrada per la consellera i els dirigents verds Cristina Rodríguez, Juan Ponce, Natxo Serra i Josep Ruiz. L’òrgan encara no s’ha convocat, tot i que en les darreres setmanes s’han efectuat els primers contactes per fer-ho.

La destitució dels dos assessors va deixar la sensació en la direcció de Verds-Equo que la selecció de Cebrián, després d’una anàlisi en perspectiva, “era un error” i que era fruit de la inexperiència per escollir alts càrrecs en ser la primera vegada que accedien a l’Executiu valencià. Altres veus de la coalició limitaven la fractura a una diferència de tempos i es decantaven pels ritmes de Cebrián. Amb tot, les acusacions creuades seguien. La influència de l’ex-directiu de Tragsa i president de la patronal dels refrescos, Josep Puxeu, sobre Cebrián i la relació d’Àlvaro amb Retorna, impulsors de l’SDDR, eren les més destacades.

Salvem Medi Ambient

Vaersa, l’empresa encarregada de les brigades forestals i de la gestió dels residus, fou un niu de corrupció en l’etapa del PP. Les anomenades targetes green que va detallar aquest setmanari o les causes pendents de diversos ex-directius en són una mostra. Un passat d’irregularitats que s’ha transformat per al Consell en una herència de vicis, precarietat laboral i desgavell empresarial. Tot i la neteja en alguns aspectes de l’entitat, el comitè d’empresa de Vaersa va demanar la dimissió del director, Vicent Garcia, de Verds-Equo i home de total confiança d’Àlvaro. I tot, quan Cebrián va estar investigada per beneficiar Tragsa, l’equivalent de Vaersa al País Valencià, en detriment de la seua homòloga valenciana. La causa va arxivar-se.

La transformació jurídica de Vaersa com a Entitat de Dret Públic Empresarial ha provocat friccions entre ambdós dirigents de la conselleria. I encara més quan Cebrián va posar-la en guaret per poder-la encaixar amb el pla de redefinició d’empreses públiques que prepara la Conselleria d’Hisenda, encapçalada pel socialista Vicent Soler. L’ajornament va provocar els recels dels alts càrrecs de Verds-Equo a la conselleria, que dubtaven de la voluntat real de la consellera. També perquè Vaersa anava a ser l’encarregada de gestionar l’SDDR i Garcia, que no tenia comunicació fluida amb Cebrián, havia estat l’impulsor d’aquesta idea.

Les crítiques en una trobada amb sindicats de Garcia a Cebrián i la filtració d’una acta a la premsa del mateix consell d’Administració van desencadenar la destitució del director de Vaersa, el penúltim alt càrrec de Verds-Equo a la conselleria. Per tal d’evitar l’escenificació d’un conflicte entre els vots favorables de Cebrián a l’acomiadament i els contraris d’Àlvaro i dels directors generals afins, a Garcia van proposar-li que dimitira abans de ser destituït. Garcia s’hi va negar, i la votació va reflectir el trencament. Tots van votar a favor que marxés, excepte Àlvaro, Piquer i Marzo que hi van votar en contra, i Àlvarez que va abstenir-se’n.

La destitució deixa Àlvaro com a únic càrrec de Verds-Equo a la conselleria del partit verd i ha generat les crítiques de la formació ecologista. Tot i que el secretari autonòmic de Medi Ambient es troba en el punt de mira, el seu acomiadament no està damunt la taula per ara. Des de Compromís, s’està treballant per reconduir les relacions entre Cebrián i Àlvaro i moderar les “formes massa contundents” del secretari autonòmic. L’operació, que tindrà lloc aquest mes d’agost i el pròxim setembre, cerca reorientar els objectius polítics de la conselleria. Si no s’obtenen bons resultats, no es descarta cap decisió.

El cosí de Zumosol i la «provocació» de Diago

Una de les assegurances de vida d’Àlvaro ha estat el seu càrrec de coportaveu de Verds-Equo. Qualsevol moviment que posara en dubte la continuïtat del secretari autonòmic podria generar un embolic intern a Compromís, tot i que Verds-Equo és el partit més petit de l’UTE electoral. L’enrenou, però, no contemplaria, de moment, una eixida de la coalició, excepte alguna decisió molt grossa. Els moviments de Juan López d’Uralde, líder d’Equo, per integrar-se a Podem i la sintonia entre la direcció valenciana i l’espanyola desperten els rumors, tot i que aquesta possibilitat es descarta de manera rotunda per les fonts consultades.

Més enllà d’una possible sortida o no de Verds-Equo, les relacions entre Iniciativa i els ecologistes, sempre aliats internament en matèria orgànica contra el Bloc i amb més complicitat ideològica que no amb els nacionalistes, s’han refredat. Des de Verds-Equo assumeixen que ja no “poden ser la crossa d’Iniciativa, ni tampoc poden comptar amb la defensa del cosí de Zumosol que és el partit d’Oltra”.

Tanmateix, la incorporació de Diago a l’executiva dels socialistes per petició expressa del president Ximo Puig pot interpretar-se com un avís a Àlvaro, encara que es negue que siga així. Una decisió, però, que sí que ha causat malestar a Compromís i no solament a Verds-Equo: “És una provocació innecessària a Compromís i les polítiques del Botànic, amb les quals no estava d’acord”. La crisi verda ennegreix la saba del Botànic.

Un canvi endarrerit i sense profunditat

"Hi ha molt bona voluntat, però els fets consumats tarden molt”. Les paraules són de Carlos Arribas, d’Ecologistes en Acció, que fa balanç d’aquests dos anys moguts a la Conselleria de Medi Ambient: “Hi ha moltes coses pendents, com ara les normes d’alguns espais de la Xarxa Natura 2000, la llei de les zones humides o la posada en marxa del Pla Integral de Residus. Per contra, la paralització de projectes com ara Puerto Mediterráneo és positiva i la posada en marxa de l’SDDR també. Ara bé, el fitxatge de Diago pel PSPV no és una bona notícia”, conclou.

Eva Tudela, d’Acció Ecologista-Agró, destaca “l’aposta pel diàleg i reconeix la manca de pressupost i personal”, però demana “imaginació”. “Hi ha endarreriments en lleis com ara la de protecció dels espais naturals i la de caça sostenible”, afegeix la portaveu ecologista, que critica: “El projecte de l’SDDR, que pot ser interessant si se’l treballen més, els ha devorat. El pla d’agricultura ecològica està descafeïnat. I és l’exemple d’aquests dos anys: no s’ataquen els problemes de soca-rel”, rebla.

ENTRA EN ACCIÓ AMB AE-AGRÓ


Veure en línia : El reportatge en El Temps

Un missatge, un comentari?

Fòrum per subscripció

Per participar al fòrum, us heu de registrar prèviament. Si ja n'esteu, escriviu a continuació l'identifcador que us ha estat proporcionat. Si encara no ho heu fet, heu d' inscriure's.

Connexióinscriure'scontrasenya oblidada?

Inici
Biodiversitat

Darrers articles

Darrers articles